Temps de renovació

UM és un camp minat i ningú no pot aventurar si Melià Ques durarà únicament dos dies a la presidència, perquè ha posat un peu allà on no toca i tot ha fet pum. La pervivència no és qüestió d'habilitat, sinó de sort. Si no en té, de sort, el seu projecte pot quedar en no res. Però, a primera vista, l'elecció pinta bé. A diferència d'altres confrares del centrisme, Melià Ques no aspira a fer part d'una jungla. Té un model de país en el cap. I és prudent, rigorós. Tot fa pensar que amb ell en el timó s'hauran acabat els vaivens d'UM, tan frívols com arriscats. I els personalismes sense to ni so. Però no ho tindrà fàcil. Queda Buils amb mig partit a les seves mans. Queda Nadal, amb molts de quilos de dinamita a les mans. Tanmateix, l'ascens de Melià Ques a la presidència posa en relleu que Dona Maria Antònia es fon més aviat que una figura de cera ran de la fornal. No podíem ni imaginar-nos-ho, perquè sempre havia deixat entreveure una obsessió faraònica, d'eternitat.

Insisteixo: Dona Maria Antònia semblava de pedra de moldre, capaç de sobreviure al pas del temps. Però la realitat difereix del somni. Tot passa a velocitat de vertigen. I aquesta percepció del temps fugit, present en qualsevol aspecte de la vida, es fa més evident en política, perquè són molts els alts càrrecs que surten amb assiduïtat als diaris i no ens deixen ni una sola frase amb substància per a transmetre a les generacions futures. Així, tan aviat com desapareixen de l'actualitat, s'esvaeixen de la memòria. Les Tintoreres (Madame Rosa, Madò Catalina, la Kàiser Cabrer, Maruja d'Espanya i d'altres) fa dos anys que són fora de les institucions i tenim la sensació que fan part de la quinta de Viriato.

I són de despús-ahir. Al llarg del segle XX, el feminisme de dretes s'ha articulat en tres moviments bàsics: les Margaritas, Secció Femenina i les Tintoreres. Dels tres, el de record menys perdurable serà aquest darrer, el que encapçala Madame Rosa, perquè no ha aportat al comú ni una idea de pes. Sols alguns estirabots, algun discurs cridaner. Poca cosa per fer balanç. Dona Maria Antònia, en canvi, ha tingut cura de la seva llegenda fins al punt que, seguint l'exemple de Nefertiti, havia aconseguit convertir-se en un bust. Era, el bust, una garantia d'eternitat. Però havia fet trampa. El de Nefertiti és de pedra calcària, i el de Dona Maria Antònia, de cera. Ho hem sabut, ara, que es desfà, alhora que es desfan tantes coses. Melià Ques ha d'enterrar el munarisme. És llei de vida. Descomptant el Partit Popular que aplica la llei de Lavoisier en el sentit que la dreta no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, la resta de partits han intuït que s'ha acabat un cicle en la forma de fer política. UM pot recórrer un camí sense sotracs. I el PSM ja ha anunciat que enceta una nova etapa. Ara anirà contra els toros.