Sobretot en les èpoques de boom, Mallorca no ha tingut mai una política d'habitatge coherent. I molt menys Palma. Basta veure com s'aixecà l'Eixample, entre els anys seixanta i vuitanta, per comprendre que l'interès a curt termini es posava per sobre d'una visió coherent de ciutat.
Durant aquesta darrera dècada d'alegria econòmica i fins ben entrat el 2008, els preus dels pisos i les cases assoliren imports dignes, en molts de casos, de Nova York o de Hong Kong. Era una bogeria que, de fet, expulsava del mercat immobiliari els extensos segments més dèbils de la societat, des dels joves fins als immigrants. La política d'habitatges socials que impulsa Cort és d'autèntica necessitat social, de veritable instint de supervivència. Ara hi ha molts de pisos per vendre a Palma, però tot i la crisi i les rebaixes de darrer minut que en fan els promotors, els preus encara són prohibitius.
Els lloguers i les opcions de compra gestionats per Cort són un autèntic bàlsam per pal·liar la desmoralització social que vivim. L'actual crisi ha de servir de lliçó. Cort ja fa passes. El futur immobiliari ha de quedar definit a partir del fet que totes les classes socials tenen dret a un habitatge conforme al seu poder adquisitiu, i els poders públics han de posar les bases perquè això sigui possible. I això és vàlid per a tot Occident. S'ha de controlar la política d'habitatge o, si no, tot el sistema es pot enfonsar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Segons en Riera a tots els immigrants que vénen amb una mà davant i l'altra darrera els hi hem de donar un pis de franc, o quasi. M'hi apunt. La questió és ciment i més ciment.