La pitjor medusa de Queensland

Tot just després de ser posada en marxa, la campanya en qüestió ja va obtenir un considerable ressò mediàtic, bàsicament perquè era bastant singular i apetitosa. Les autoritats queenslandianes varen decidir organitzar un concurs per trobar el turista perfecte, capaç de gaudir al màxim de "la millor feina del món", la qual consistia a passar sis mesos vivint a cos de rei en un complex hoteler situat en una illeta idíl·lica de la zona, experimentantl totes les aventures turístiques disponibles -submarinisme, excursions, esports d'aigua...-, explicar-ho setmanalment via internet (amb textos i vídeos i fotografies) i, en acabar el mig any de ganduleria i entreteniment, cobrar 111.000 dòlars. Per una vegada podem dir que la publicitat no era enganyosa: realment es tractava de la millor feina del món.

O això devia pensar el que va acabar sent el guanyador del concurs -un britànic de trenta anys i escaig, amb cara de sonat despert i molt simpàtic, de nom Ben Southhall- fins fa només un parell de dies, quan, a punt de completar la seva estada de turista reial en aquell paradís ociós, el va picar una medusa mentre estava fent esquí aquàtic. La picada de la llefiscosa bestiola -sembla que d'una espècie particularment verinosa: amb un verí cent vegades més potent, diuen, que el d'una serp cobra- el va deixar tan KO que gairebé el va matar.

Als organitzadors del concurs -i responsables de la campanya-, no els deu haver fet cap gràcia ni una aquest incident. Totes les persones que potser es plantejaven d'anar a l'estat australià de Queensland durant les seves pròximes vacances, persuadides per les meravelles que, a través d'internet, els explicava el bo d'en Ben ("Avui he bussejat i he descobert la glòria sota el mar", i coses així, per exemple), deuen haver-se fet enrere quan s'han assabentat del seu problema amb la punyetera medusa ("Fa uns dies estava tan tranquil practicant esquí aquàtic quan vaig notar una estranya punxada i, de sobte, em va revenir una febre molt forta, em va pegar molt de mal de cap, el cos se'm va mig paralitzar i en un no-res la pressió sanguínia em va pujar fins a límits estratosfèrics, en fi, que som viu de miracle").

Quin mal rotllo, quin mal rotllo, quin mal rotllo... Diguem que, si un anunci d'aquest calibre rebés a l'aeroport de Son Sant Joan els multitudinaris ramats de turistes que anualment ens visiten, molts només esperarien recollir les maletes per tornar-les a facturar immediatament -de retorn a casa.

Sigui com sigui, i deixant de banda la curiositat un punt perversa de l'anècdota, darrere de la desventura d'en Ben amb la inoportuna medusa em sembla entrellucar una lliçó existencial de primer ordre, digna de ser contada a les criatures quan arribin a una certa edat i hagin de començar a preparar-se per acarar al món. Aquesta és la lliçó: el que més cobeges és el que a la fi et pot acabar destruint, les coses que et semblen més meravelloses i extraordinàries són les que a la fi es poden revelar com les més perilloses i terribles.

Pot semblar una lliçó molt òbvia. En la nostra societat d'hedonistes opulents a la recerca només dels plaers més fàcils i de la inconsciència més frívola, però, no ho és gens. Que li ho demanin, si no, al bo d'en Ben, que es va presentar al concurs confiant encarregar-se de la millor feina del món i a la fi s'ha acabat topant -una petita picada- amb la pitjor medusa de Queensland.