Guillem Frontera31/12/09 0:00
TW
0

Deia Cató que els dies que perdem també se'ns compten. Aquest recordatori demolidor no té gaire importància quan hom és jove, és a dir, quan no s'ha de morir mai -i hom disposa, per tant, de tot el temps del món, tant si el fracciona en dies, en setmanes o en anys. La qüestió dels dies perduts ha amarat la literatura des de totes les corrrenties del món. Es pot fer una lectura de les grans obres en tant que estratègies contra el pas del temps, com a l'empresa d'explorar el temps perdut per recobrar-lo. Si en la literatura moderna s'imposa l'exemple fulgurant de Marcel Proust, ja el carpe diem horacià ens havia convidat a no perdre dies (que ens seran comptats); i el commovedor Ronsard ens instava -sobretot a la dona del seu desig- a collir les roses fresques abans que no es mustiïn. El temps se'ns en va, el temps se'ns en va... No, nosaltres ens n'anam, senyora... Qualsevol persona una mica llegida podria aportar dotzenes de passatges reveladors de l'essència del temps, repartits en prosa i poesia, en el teatre -i en la música, també, que en embolcallar-nos en la seva placenta, ens mena als límits d'aquesta forma del temps que és la immortalitat. En cada gran pintura, el temps hi flueix de manera autònoma, i tu hi pots entrar i sentir com t'incorpores a un temps creat per l'artista.

En fi, els dies perduts també ens són comptats, aquesta és una veritat que, com més passa el temps, més ens empenta. Obvi, el dia d'avui solem recaure, ni que sigui per imperatiu professional, en l'hàbit de fer una mirada enrere, en cerca de dies guanyats i de dies perduts (que també compten, ens compten). Una altra passa és demanar-nos responsabilitats, passar comptes amb nosaltres mateixos, fer l'arqueig de la vida a la menuda.

Si ho feis enguany amb la mirada posada en el país, us envestirà el baf del buit, més desagradable que l'olor d'humitat abandonada i més tòxic que la maledicència de cada dia. Ha estat un any en què, per mor d'algunes persones -ni poques ni moltes: les que són-, precisament d'entre aquelles a les quals hem confiat la dignificació del país i el seu progrés, els mecanismes de la política s'han enrocat durant mesos i mesos, convertint la política en un fi en ella mateixa -i un fi innoble, per cert.

A totes aquestes persones els hem de recordar que l'any que han perdut i han fet perdre al país ens és comptat, dia a dia. Mentre aquestes persones embrutien una feina elevada, el calendari cremava les hores, llançava tones de sal en uns camps que podrien haver estat fèrtils, que haurien pogut donar menjar a la gent. La política té aquesta característica maligna: els dies que el governant perd se'ns compten a tots -com els diners que roba el corrupte. No s'estranyi el governant si cada dia és més mal vist, perquè, de la seva inoperància o de la seva perversitat, tots en som víctimes.

Res, que l'any que ve faci net.