"És un espantós descendir al fons de la tristor. De la mateixa manera que un es troba trist no li resten ganes de fer res alegre. Ja mai no pos un disc en aixecar-me del llit. Ja mai no escolt música. Ja mai no vaig al cinema. Ja mai no em compr alguna cosa que m'agradi. M'he llevat en sentir arribar la senyora Dormoy i he pres la meva tassa de te amb pa torrat no perquè en tengui ganes, sinó perquè ella així ho vol. I tot observant aquesta jornada que encara he de viure, se'm fa com una muntanya.
Truquen a la porta. Un missatger posa entre les meves mans un ram de roses, amb una tarja de Maurice que em desitja feliç aniversari. Tan prompte es tancà la porta vaig tenir un atac de plors. Em vaig defensar del trull, de les tètriques intencions, de l'odi i aquestes flors, aquests records de dolçors perdudes, perdudes sense remei, varen abatre totes les meves forces...".
Qui així escriu és un personatge, alter ego, de Simone de Beauvoir, la gran escriptora parisenca (1908-1986), nascuda en el si d'una família burgesa, estudiant universitària de filosofia a la Sorbona i després professora, companya sentimental de Sartre des del 1935, postuladora amb aquest de l'existencialisme, temàtica que defensa la inutilitat de tota empresa humana. Molt lligada al moviment feminista francès dels anys setanta, escriví moltes obres reivindicatives. Una d'aquestes, La femme rompue, conté el personatge que escriu aquest diari:
"Eren ja devers la una quan la clau girà dins el pany i en la meva boca hi hagué el regust espantós de la por, el mateix de quan jo anava a la clínica a veure el meu pare moribund. Aquesta presència familiar com la meva pròpia imatge, la meva raó de viure, la meva alegria, ara, és aquest estranger, aquest jutge, aquest enemic. El meu cor batega de terror quan ell empeny la porta...".
Por de l'home, por de si mateixa, por del mal que li puguin fer i por també del mal que ella pugui fer. Tot plegat, els conflictes de parella, el justificat victimisme i els problemes de culpabilitat. Compartir el món no és fàcil i la nostra presència en el planeta sempre afecta algú, sia per bé o per mal. Tal és el que treim de les converses de la protagonista del relat "beauvoirià"...
"Era agradable parlar amb ell, amistosament, com abans. Les dificultats es feien petites, les preguntes es tornaven fum, els esdeveniments es fonien, el que era veritable i el que era fals s'ofegaven dins un tornassol de matisos indiferents. En el fons no havia passat res. I jo acabava creient que Noëlie no existia. Il·lusió, prestidigitació. De fet, aquesta conversa no ha valgut per a res. Hem anomenat les coses amb altres noms. Les coses no s'han mogut. Res no he après. El passat segueix obscur i el futur, incert.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.