TW
0

Cada vegada falta menys perquè Espanya prohibeixi totalment de fumar en espais públics tancats. Algunes enquestes diuen que el 70% de ciutadans de l'Estat són favorables a una llei antitabac molt més restrictiva que la que hi ha ara. Aquesta és, almenys, la dada esgrimida per la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, per justificar la seva intenció d'aprovar, a principis de 2010, una normativa que elimini per complet el perfum nociu de les cigarretes de tota mena de locals.

Naturalment, els que estan a favor i els que estan en contra de la nova llei ja han posat en marxa tota la seva artilleria argumentativa: els primers diuen que serà positiva perquè permetrà als no fumadors no fer-se malbé la salut per culpa d'altri, i els segons que serà negativa perquè, entre d'altres coses, perjudicarà econòmicament el negoci de l'hostaleria i dels locals d'oci. No entraré a discutir si els arguments d'uns i altres són raonables o consistents. Tothom té la seva part de raó, supòs, encara que és una part ben petita: els no fumadors ja disposen de suficients llocs sense fum on poder esplaiar-se, i els hostalers no tenen vertaders motius de preocupació ja que, com s'ha demostrat en altres països, la prohibició de fumar no fa que els clients fumadors deixin de freqüentar ni els bars ni els restaurants ni les discoteques.

Estalviem-nos alarmes infundades, doncs, i concentrem-nos en l'aspecte més significatiu de la batalla antitabac que, des de fa uns anys, està en marxa en la majoria de països del món desenvolupat. Des del meu punt de vista, la dèria antitabaquista de tants governs i ciutadans només pren la seva veritable dimensió si entenem que la nostra societat hedonista i opulenta pateix d'una paranoia hipocondríaca massiva que ens ha duit a provar d'instaurar una espècie de tirania de la salut, que consisteix a fer creure al personal que el gran objectiu del nostre pas per aquest món és dur una vida tan sana i longeva com sigui possible.

No dic, compte, que no siguin dues aspiracions ben comprensibles i desitjables. Només els inconscients o els que no han patit mai cap dolença greu i dolorosa són prou frívols o prou estúpids per menysprear el regal d'una bona salut, de la mateixa manera que només els depressius turmentats o els suïcides no estarien disposats a fer el que fos per arribar ben gojosos a la vellesa.

Ara bé: una cosa és valorar la salut i tenir-ne cura per tractar de viure tants anys com es pugui, i una altra de ben diferent és convertir la salut i les ganes de tenir una vida llarga en una finalitat sense més. I això és, em sembla, el que estam fent. La lluita antitabac -i, en menor mesura, la lluita antialcohol- és un dels tres fronts oberts d'aquesta croada saludable a què assistim. Els altres dos fronts són la sacralització de l'esport i l'afany per convèncer la ciutadania perquè adopti uns hàbits alimentaris adequats. Ben bé com si no fumar, ser abstemi (o beure moderadament), fer exercici i menjar molta fruita i verdura fos una garantia d'integritat moral, solvència intel·lectual i felicitat, quan en realitat és simplement una estratègia per greixar la maquinària de l'organisme.

Si en el passat el cos era tan sols un element subsidiari de l'ànima, un apèndix que feia més nosa que servei a l'hora de donar un sentit a la vida i d'establir un pacte eternament beneficiós amb Déu, en la nostra societat i la nostra època -en les quals Déu ja no pinta gaire- el cos ha adoptat aires divins. I no dic que no sigui un Déu en general força formidable. Per evitar fanatismes, però, convendria que, com tots els déus, també fos, de tant en tant, ofès o profanat. Fumant una cigarreta, per exemple.