TW
0

Ja sé que avui no tocaria parlar d'això. Però què voleu que us digui, hi ha coses que cauen pel seu propi peu. I no crec que mereixin gaire més que dues retxes el fet que un diputat del Parlament hagi hagut de ser duit a la barra i hagi estat condemnat, si més no en primera instància, per la seva barra a l'hora d'exercir un càrrec públic i ara, barrut, no vulgui abandonar un escó, que no li pertany a ell, sinó que pertany al poble, a un poble que ha safalcat i ara se'n vol riure cara alta fortificant-se en un poder que no està escripturat a nom seu però sembla que ell l'hi vol tenir registrat.

No en parlaré més. Que la seva consciència li dicti allò que ha de fer. I si el bisbe ha de fer rogatives perquè ho dugui a terme, que les faci. Avui em ve de gust, ja que l'he esmentada, parlar de la jerarquia eclesiàstica. D'aquests mitrats que ben bé no se sap si tenen clar allò que pertany al Cèsar i allò que pertany a Déu. O si només clamen que ens cenyim a la moral en segons quines circumstàncies. Dic tot això perquè dijous dia 10 de desembre va sortir una carta al director, en aquest diari, signada per Pere Barceló, de Puigpunyent. Pel que diu la carta i pel que es pot llegir entre línies, en Pere Barceló era abans capellà i ara s'ha secularitzat. Sembla, pel que es diu a la carta, que en Pere Barceló no ha volgut ser rebut pel bisbe Murgui i ni tan sols li ha contestat alguna carta que li ha enviat.

Si he de dir la veritat, feia temps que tenia ganes d'escriure alguna cosa sobre aquest tema perquè he conegut, una mica de prop, el cas també d'un altre membre del clergat que va optar per viure cristianament la seva vida i, en comptes de dur una doble vida, davant la cridada humana -i no sé si dir-ne també divina- de l'amor (¿per què es diu que els capellans són cridats per Déu a servir-lo en el ministeri i quan han d'emprendre un camí de tornada no és el mateix Déu qui els ha mostrat el nou camí?). Bé, el cas que jo conec, d'un home del meu poble, és semblant a l'anterior. Si no estic mal informat, el primer que va fer, quan va haver resolts els dubtes que tal passa li provocaven, va ser comunicar-ho a la Cúria, no sé si al mateix bisbe.

Però l'església, o millor dit, la jerarquia eclesiàstica, per ser més concrets, també li va girar l'esquena. I de res no serviren els mèrits d'haver abandonat l'illa i anar a les Missions al Perú ni haver dedicat tota la seva joventut i empenta a la causa. No he vist per enlloc res de la misericòrdia ni de l'amor fraternal de què es parla a l'evangeli, sinó tot al contrari. El deixaren desemparat. Amb una mà davant i l'altra darrere. Estic segur que aquesta persona hauria pogut fer d'una manera ben brillant classes de religió a un institut o exercir la docència a un centre d'ideari religiós. No sé fins a quin punt va arribar la mà dels ministres de Déu o la "xafarderia popular", però segons tenc entès aquestes possibilitats li foren negades. I no en parlem, de dur a terme el ministeri sacerdotal si aquesta església fos capaç d'acceptar el no celibat.

Em va doldre el cas, no només per l'amistat i l'admiració que li profés, sinó perquè ho vaig trobar una injustícia. I més quan paral·lelament va ocórrer un fet que també té per denominador comú un home d'església. El nostre rector es va morir. Jo no som qui per jutjar la seva tasca pastoral, però el que sí sé és que dins l'aiguavés del Cèsar hi tenia algun negociet. Mai no vaig tenir clar com podia ser compatible una cosa amb l'altra. El que sí em va molestar és que gent del meu poble emprengués una campanya per canviar el nom d'una plaça, la plaça de l'església, i li posassin el nom d'aquest rector.

I que l'Església, la jerarquia, hi consentís. No hi digués la seva. Sé que no ho faré mai, però us confés que m'ha passat pel cap moltes vegades d'agafar un paper i posar damunt la placa que resa el nom del rector, el nom i el malnom d'aquest personatge marginat. Ell i els que com ell ho pateixen, sí que s'ho mereixen. Però no ho faré mai. Valgui de penitència aquest humil escrit.