L'esquerra catatònica

A la primavera del 2008, el PP balear estava fet pols. L'esquerra, pel contrari, vivia un moment dolç. El PSOE havia guanyat les eleccions i, a pesar de la crisi que ja s'ensumava molt seriosa, tenia davant seu la millor oportunitat de la seva història. El Bloc, per altra banda, i tal com li havien dit les urnes generals, ja sabia que ser un complement del PSOE era l'únic futur que tenia, cosa que comparat amb desaparèixer era la millor situació possible. Finals de 2009. El PP acaricia una possible victòria electoral el 2011, segons l'enquesta publicada per Ultima Hora el passat cap de setmana, i mira -sorprès- al futur amb una optimisme que fa any i mig ni els més fantasiosos podien imaginar. El PSOE i el Bloc, per contra, són en una situació propera al KO, van de ridícul en ridícul, no saben què dir -i quan diuen, com el famós Codi da Vinci contra la Corrupció, seria millor que callassin- i continuen pràcticament sense fer -com bé deia l'altre dia l'articulista d'aquest diari Valentí Valenciano, gens sospitós de dèries antiprogressistes- esperant no se sap què.

Els optimistes esquerrans tenen el remei: si s'ha capgirat en contra seva en any i mig, es tornarà a girar a favor en els desset mesos que queden. I sí, podria ser. Sempre que, emperò, es rectifiqui. Cosa que no fa cara que pugui passar. En qualsevol cas, com s'explica un canvi tan radical? Bàsicament per quatre factors endògens i un d'exogen. Aquest últim és la crisi econòmica. És molt seriosa, el Govern poc hi pot fer i sens dubte llastra molt la seva acció. Però tota sola la crisi no estaria enfonsant l'esquerra. El descrèdit governamental es deu sobretot als altres factors. Els endògens, que són meridians.

Primer: UM, que durant tot el 2008 es dedicà a tendir ponts al PP sense que l'esquerra fos capaç d'aturar l'obra d'enginyeria; es pensava que era cosa de Miquel Nadal, però des que aquest no és a la presidència del partit, d'ençà del juny passat, és quan UM més ha jugat, amb èxit, a rebentar la credibilitat de PSOE i Bloc, sense que els esquerrans hagin estat capaços de trobar una resposta que oposar-li; es conhorten amb la debilitat d'UM, però justament per això és, si cal, més imprevisible i per tant més perillosa que mai. Segon: la (presumpta) corrupció política que afecta el PSOE i UM que l'esquerra no només no l'ha atacada, sinó que la cobreix. Tercer: la imatge, terrible, de manca de realitzacions concretes, que tret que canviïn molt les coses -amb una pluja de milions de Madrid- serà difícil de redreçar. I quarta: les bregues internes que han creat a la percepció ciutadana la idea, ben raonable, que senzillament el pacte no funciona ni funcionarà.

El canvi, de tan bo a tan dolent, ha deixat l'esquerra com un malalt catatònic. Que la medicina defineix com un cos que pensa però està tan profundament ficat en els seus pensaments -pel cas, la convicció que no fer res és el que li convé-, els quals estan desconnectats del món exterior, que és incapaç de moure un dit. De tant en tant el pacient catatònic pot dir alguna cosa -Codi da Vinci contra la Corrupció, sense anar més enfora- que pel comú de la gent no té cap sentit, i fins i tot fa repeticions de moviments estereotipats -crisis una rere l'altra tancades "definitivament" cada vegada- que tampoc no signifiquen res, i si no s'hi posa remei -en té, difícil però en té-, la medicina ens adverteix que la taxa de mortalitat és molt alta.