L'ensenyament ha de ser obligatori fins als devuit anys?

Quan la LOGSE va incorporar l'obligatorietat fins als setze anys, ja es va produir una discussió pública sobre el tema i els arguments que varen defensar uns i altres eren ben semblants als que han tornat a sorgir ara. Tanmateix hi ha una diferència fonamental: la legislació laboral impedeix treballar als qui encara no han fet els setze anys, per la qual cosa es feia necessari ajustar l'edat mínima d'escolarització amb la d'incorporació al mercat laboral. Ara, amb els 18, no tenim aquesta necessitat.

L'escolarització obligatòria fins als devuit anys ja és una realitat a molts de països, però hem de veure quin tipus d'obligatorietat ofereixen. Cal tenir en compte que molts d'alumnes, no ja de setze anys, sinó de catorze, o fins i tot menys, malhauradament, veuen l'ensenyament com una imposició no desitjada, la qual cosa els empeny a una actitud de rebel·lia contra el professorat i la mateixa institució escolar, que provoca una infinitat de conflictes de comportament dins els centres educatius. Uns conflictes que absorbeixen molt de temps i energia dels docents que veuen com han de dedicar molta estona a gestionar la conflictivitat en lloc de poder impartir el currículum establert. El problema es pot pal·liar amb esforç i excel·lència professional, però mai no es pot resoldre del tot, perquè és fonamentalment social, més que no educatiu i les seves solucions, si n'hi ha, es troben fora de l'àmbit escolar. Si a aquests alumnes els feim quedar dos anys més a l'institut amb les mateixes condicions que tenen ara, la cosa empitjorarà notablement.

Sí que seria possible, emperò, allargar la seva permanència dins el sistema dos anys més si es produís un canvi radical de la concepció d'obligatorietat. Es tractaria de diversificar de forma radical el currículum, de tal manera que aquests alumnes, i d'altres que avui segueixen l'ESO amb moltes dificultats, poguessin rebre un ensenyament fonamentalment pràctic i professional o preprofessional, de tal forma que quan als devuit anys s'haguessin d'incorporar al mercat de treball, tenguessin un nivell de qualificació que els permetés integrar-s'hi en molt millors condicions que les que tenen ara i, al mateix temps, amb una cultura general més gran que els possibilitàs una vida social i ciutadana més rica, plena i participativa.

Quan es va experimentar el que aleshores es deia REM (Reforma de l'Ensenyament Mitjà), una de les conclusions a què arribaren la majoria dels professionals que hi participaren fou que l'ESO havia d'arribar fins als quinze anys, i als setze s'havia de començar o bé un Batxillerat de tres anys o bé una formació professional. Només per garantir la compatibilitat amb l'edat laboral, es va descartar l'opció preferida pels educadors i més d'acord amb el desenvolupament psicològic dels adolescents i es va crear una ESO fins als setze anys.

Si en un futur més o menys llunyà hom decidia fer obligatori l'ensenyament fins als devuit anys seria convenient recuperar aquelles conclusions i, ja que hauria desaparegut la necessitat que l'ensenyament mínim arribàs als setze anys, establir l'acabament de l'ESO als quinze anys. A partir d'aquí hi hauria d'haver dues vies totalment diferenciades. Per una part un Batxillerat de tres anys per als qui es vulguin dirigir cap a la universitat i, per l'altra, un ensenyament preprofessional i professional, també de tres anys, que preparàs per a la incorporació a la vida laboral als qui no volen seguir estudiant i, al mateix temps, servís per augmentar el seu nivell cultural en tots els àmbits possibles. Es tractaria d'un ensenyament molt pràctic, però, que a través de la pràctica mateixa, incorporàs elements del currículum d'ESO que no hagin estat ben assolits pels alumnes.

Així sí que seria plausible un ensenyament obligatori fins als devuit anys. Però no ho seria de cap de les maneres si ens conformassim amb una simple extensió del sistema actual.