"La meva meravella infantil davant el primer eucaliptus florit. Acabàvem d'arribar a Hyères. Vaig anar corrent fins a l'hotel i només em va recar de no haver-me endut la mare perquè contemplàs amb mi aquelles flors meravelloses. També hauré de recordar les escapades que vaig fer en aquell temps a les illes; el record més encantat de la meva infància és potser el d'aquells instants, de les hores que em vaig passar, a l'illa Sainte-Marguerite (o Saint-Honorat), abocat damunt les roques a la vora de l'aigua contemplant la màgia que oferien, en aquella època, els aquàriums naturals entre les roques.
Anèmones, estrelles, garotes, jaspiaven les parets fins a unes profunditats on la mirada ja no les distingia netament; tot bategava al ritme de les onades, però hi havia racons on no arribava ni la menor ondulació de la mar; allà l'animal i la flor respiraven amb indolència; sortint d'antres obscurs, es veien, si et quedaves molta estona silenciós i immòbil, aventurar-se animals estrafolaris, fins i tot una mica espaordidors.
Jo em quedava així, sense bellugar-me, perdut en una contemplació -hauria de dir una adoració- de la qual només treia, cap al vespre, la crida de la Marie pel vaixell de tornada. Tenc molta por que aquelles costeres de les illes, tan encisadores en el temps de la meva joventut, no hagin estat tan tristament malmeses com els rodals immediats del mateix Cannes, com ho van ser també les costes d'Anglaterra, de les quals parla tan bé Edmund Gosse a Father and Son; i com tots els llocs més somrients d'aquesta terra, tan bon punt l'home s'hi ha començat a rebolcar".
Qui això escrivia tal dia com avui en una pàgina del seu diari era André Gide (1869-1951), nascut a París i que destacà, entre altres coses, per ser un defensor dels drets dels homosexuals, una condició que ell mateix va reconèixer després d'haver fet amistat amb Oscar Wilde a Algèria. Casat amb la seva cosina madeleine Rondeaux, no consumà mai el matrimoni.
El 1896 era batle de La Roque-Baignard, una comuna de Normandia. Viatjà al Congo, on residí alguns mesos, i també al centre de l'Àfrica, Txad, Camerun. L'any 1930 s'afiliava al Partit Comunista, però després d'una visita a la Unió Soviètica decidia deixar anar la política, tot dient que l'home no tenia remei en allò de contradir amb els seus actes l'ideologia que suposadament defensava.
Durant els anys de la Segona Guerra Mundial se n'anà a l'Àfrica i hi va viure fins al final del conflicte bèl·lic. El 1947 li concedien el premi Nobel de literatura. En aquest fragment del seu diari ens mostra la preocupació per la destrossa de la costa mediterrània que una mala economia turística va provocar i provoca encara.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.