Efemèrides

Independentment del sentit que es vulgui donar a les commemoracions (hi ha un corrent que assegura que sense la República mai no s'hauria produït l'adveniment de la dictadura portuguesa de Salazar, igual que sense República no hi hauria hagut règim franquista, asseguren els mateixos monàrquics), allò que sí que s'ha de tenir en compte és que aquest és un moment en què Portugal -com bona part del món contemporani occidental- necessita repensar-se i redefinir la posició en el nou atles mundial.

En aquest sentit, el poema de Fernando Pessoa, que la dictadura portuguesa es va apropiar de mala manera per la part que reclama nous esplendors per a Lusitània, pot ser rellegit de noves formes.

És probable que aquest futur encara estigui per arribar i també és possible que mai no arribi si no comencen a canviar alguns dels posicionaments dels portuguesos contemporanis davant el món que els envolta. I no m'estic referint a les seves classes dirigents -que continuen des de fa molta estona enfrontades amb posicions quasi irreconciliables i a les quals els hauria d'alertar l'altíssim percentatge d'abstenció de les darreres eleccions generals- i que estan més preocupades per la governabilitat immediata que no pel futur a mitjan termini d'un país que està immers en una crisi secular (vaja, com per casa nostra), sinó que m'estic referint sobretot als que pateixen amb una resignació que sobta l'estranger els abusos que cometen aquests dirigents i la falta de rumb d'un país on, s'ha de recordar, el sou mínim es mou entre els 450 i els 500 euros i on és ben habitual la jornada laboral de sis dies a la setmana.

És per això que Portugal ha de repensar una mica el seu futur en l'any que commemorarà la data en què va imitar el model americà de fer política. Perquè la República, excepte a França, que ha hagut de refundar-la fins a sis vegades, és una cosa americana -i també ho és la francesa, imitació de l'americana de 1776. El que passa és que a les contrades ibèriques la cosa ha acabat també quasi sempre a la sud-americana, és a dir, malament: amb cops militars i dictadures i lentes restitucions que no acaben de consolidar la democràcia del tot (vegin el xou del Constitucional i l'Estatut, sense haver d'anar massa lluny).

Per descomptat, aquesta acció reflexiva no pot deixar de banda la vindicació del pensament i de la intel·lectualitat portuguesa, sovint maltractada per part de poder institucional i polític -bé, de fet aquesta és l'obligació del poder polític, no?, maltractar els intel·lectuals perquè intenten fer pensar el poble. Ara per ara la figura de Fernando Pessoa és un dels patrimonis més rics que té Portugal. És un escriptor universal que genera admiració pertot arreu -i això que no era precisament allò que en podríem dir el millor gendre possible- i que molt possiblement contengui en els seus texts algunes de les claus que poden ajudar a entendre quin ha de ser el paper de Portugal en aquest món convuls: bàsicament un pont de cultures.

Per aquest motiu, és tan important que la celebració dels dos aniversaris aporti una nova llum per entendre cap on ha d'anar aquest país que ha de començar per resoldre algunes coses vitals al seu interior i que sembla que només s'il·lusioni cada vegada que hi ha una gran cita futbolística a l'horitzó. En això també s'assembla a Espanya i en general a molts dels països que, a Sud-amèrica, varen establir una república en el seu moment. I no sé si això és bo.