El pintor que sorgí d'una crisàlide de bar

He conegut un pintor menorquí de relat artístic sorprenent. És d'aquells perfils que passen desapercebuts a ca seva; que no hi provoquen renous de notorietat ni escarafalls; que no evolucionen a colzades, ni fortes ni fluixes, per tal de situar-se en els cercles de renom local; que no persegueixen els cronistes que detenen columnes d'influència i que, per tant, mai no veuen la vanaglòria personal estampada a tinta sobre paper premsa. No, no, res d'açò. Us traç ara el demble d'un pintor que, tot i ser autor d'una producció que circula pel món, aquí, al petit niell menorquí, és del tot desconegut -vull dir que no s'ha forjat reconeixement artístic, ni explícit ni implícit. És un anònim pur.

Li diuen Pere Caules, però els quadres acostuma a signar-los amb la versió castellana del nom de bateig. I així, amb la fórmula de Pedro Caules, avui té pintures magistrals situades a Nova York, Madrid, París, Londres, Barcelona, Tòquio o Dubai. Els marxants, no contents amb les peces a l'oli, han començat ara a aconsellar-li les reproduccions litogràfiques d'algunes de les sèries més celebrades. Una primera etapa de la seva vida -des que deixà l'escola i fins que se situà en les desenes adultes- fou un tipus popular a la seva Ciutadella natal, aparatosament popular. No pretenc, però, de fer creure que l'abraçava alguna forma de fama, no. De fama, no en tenia, dit ara en sentit precís i aquilotat de l'excelsa paraula. En realitat, si ens pronunciéssim amb serenor, hauríem de considerar que, en aquells anys, es veia rodejat d'un ventall de coneixences densíssim, d'un volum de massa humana formidable, però res més, sense cap additiu que li aportés, al fet, cap profunditat.

La seva normal rutina, com una jeia vulgar, era contemplar la desfilada ingent de conciutadans de l'oci: de cares, noms i malnoms, de tumults de clients que veia entrar i sortir ara i adés, matins i capvespres, ell darrere una barra i la marea asseguda a les taules de marbre. En canvi, allò que caldria etiquetar-ho amb el significat més nerviüt del mot "fama", no, no en fruïa gens. Idò: el cas rau en el fet que Pere Caules despatxava a tothora cafès i tallats i tapes i gins -de ginets secs o amb llimonada, un bon falcat-, i refrescos i aigües minerals en un bar populós de dòminos, fumasses i veus trencades; un d'aquells establiments que sovint disposen les ciutats dins el recinte dels quals només hi observau estentòriament projectat un gènere masculí gens avesat a concebre la quotidianitat diària amb un mínimum de bessó enfortidor dels valors racionals de l'espècie.

Endinsat llargament en aquesta classe d'atmosferes contaminades a pams, Pere Caules s'hi manejava amb un instint irrefrenable per al dibuix, el deler secret. "Dibuixar, sempre m'ha agradat; el llapis mai no m'ha caigut de les mans, fes el que fes", m'assegurava quan en parlàrem. Entretant, l'urbanisme modernitzador féu l'enderroc del bar per obrir un carrer des de la Contramurada. I, clar, la vida li va dar el tomb que mai no hauria previst. Apressat en la buidor d'un bar en clausurar-se, encalmada la cridòria parroquiana i havent-se quedat amb el llapis entre els dits, va partir de pintar, de pintar de debò, febrilment. Semblava voler pouar de dins ell la torrentada d'artista pintor que els crits de taverna no li havien permès de percebre amb prou nitidesa. Aviat, inundà ca seva de pinzells, teles, pintures a l'oli i acríliques i de tot un feix hiperbòlic de menesters.

I de seguida s'hi provocà, en ell, la meravellosa metamorfosi del cuc de seda que, de cop i volta, esdevé una etèria, una delicada i sublim papallona. Avui, evitant que de nou l'envolti una altra cridòria -la de l'èxit públic, la premsa, els catàlegs, els discursos- Pere Caules és un pintor fenomenal. Practica un dels hiperrealismes més purs, perfectes, difícils, demiúrgics i vitalistes que pugueu imaginar. És un mestre dels quadres murals que reflecteixen panoràmiques urbanes. Les de la megàpolis de Nova York l'han fet famós a Amèrica. Però sorpreneu-vos-en: mai no ha visitat aquesta gran urbs. I açò no obstant, als Estats Units se'l rifen per posseir una obra seva: instituts, rics empresaris, galeristes, col·leccionistes, acadèmies. És l'artista que sorgí d'una crisàlide de bar.