Dady Staker

Dady Staker havia heretat l'habilitat del seu besavi. Aquest avantpassat seu, a final del segle XIX, forma part d'unes quantes expedicions per l'Àfrica central. L'explorador, i posteriorment heroi nacional d'una remota regió de la sabana central, d'imaginació portentosa i fàcil escriptura adquirida a les aules d'Eton, havia escrit una història il·lustrada, en nou toms, de la civilització dels desapareguts Naokamis. Segons l'extens relat, el significat poble havia habitat, en temps remots, els voltants de la part occidental del riu Níger. Mentre el riu que corr en direcció contraria, allunyant-se del mar, duia de cap els exploradors, el besavi, no se sap com, va tenir temps per descriure en tot tipus de detall la història de la civilització perduda.

La qual habità entre els immensos aiguamolls que alimenta el riu abans de canviar el sentit i enfilar, en lògica direcció, cap el golf que forma en el ventre deprimit del continent. Pareix ésser que aquesta gent, malgrat el color de la seva pell, tenia el costum d'embetumar-se el cos amb brea que es troba entre les aigües lacustres que abunden a la zona. Per tal circumstància, o pel seu caràcter, la història diu que tenien fama de fer-se fonedisses. Tan fonedisses que ningú mai no n'ha sabut res més. Fins i tot, l'absència absoluta de vestigis posteriors va fer sospitar, no sense fonament, que els nou toms i les il·lustracions foren producte de la prodigiosa imaginació de l'aventurer i que la civilització en qüestió mai n va existir.

Dady Staker escrivia per un important grup editorial. Diríem que n'era corresponsal, un corresponsal especial. Sabia perfectament el que esperaven d'ell els seus lectors i, per damunt de tot, el que volia el seu editor. Aquesta habilitat especial, que ell atribuïa a una qualitat innata, herència del seu besavi, feia que les coses li resultessin més fàcils. Mai no va consultar una font, mai nova estudia un expedient, mai va corre darrere una notícia, però va informar i escriure de tot puntualment. Amb especial puntualitat, mai no falta la seva crònica al tancament de l'edició. Pareixia que les notícies corrien darrere ell i no al revés. El matí escoltava els primers informatius de la televisió mentre es llevava. En un dels cafès de més concurrència de la ciutat feia un primer cop d'ull a la premsa local mentre, al so del repicar de la cullereta contra el vas, el lleter de l'establiment li servia tots els cops que ves falta cafè i llet.

La diferència horària li permetia confeccionar amb tranquil·litat la crònica amb l'habilitat natural que havia heretat conjuntament amb un bon grapat d'accions familiars del grup editorial que el besavi havia ajudat a fundar. Però hi ha que dir, en el seu favor, que tots els que intentaren imitar-lo fracassaren estrepitosament. Segurament no havien tingut un avantpassat explorador. Tanmateix, Dady, aconsellava els corresponsals jovencells que arribaven al país que contrastessin les fonts, llegissin els expedients i correguessin com cans llebrers darrere la notícia. Ja veterà de mil batalles havia pres el costum de regalar als companys nouvinguts una guia de carreteres perquè comencessin a rodar i assegut a la taula del cafè, al ritme de la musica de cullereta jaroxa, els contava la història dels nou toms.

I, com per culpa de la desbordada imaginació del seu familiar, ara ell hauria de deixar el país i viatjar a Nigèria, el poble del que era heroi nacional el seu besavi. En plena guerra pel petroli, que ja havien descobert el primitius de la zona i amb el qual s'untaven el cos, segurament ell s'enfrontaria, sense remei, a una mort segura a mans d'una qualsevol de les múltiples bandes armades que circulaven pels aiguamolls quitronosos del delta del riu. L'endemà revisava els diaris, prenia cafè i llet, a la espera del pròxim corresponsal que arribes.