No es mati, encara, senyoreta

Benvolguda amiga: he vingut a portar-li el pobre remei de les meves paraules. Li porto un ram de lliris i alguns mots calculats. Ja sé que és poca cosa, però la seva situació desesperada m'ha motivat a presentar-me davant de vostè, tot per tractar de dissuadir-la de la seva decisió de deixar-se morir en el nostre aeroport de Palma. Vostè és jove, vostè podria trobar encara alguns al·licients per tirar cap endavant; no, no vull fer-me pesat, respecto la seva decisió, ¿potser no hem de morir tots un dia? Això, aquest detall nimi -que tots hem de desaparèixer- tendeix a oblidar-se massa sovint, i alguns li criticaran la seva determinació com si es tractés d'un sabotatge a la nostra mísera esperança. Jo no, no s'erri en l'avaluació dels meus motius.

Vostè ha triat morir ara, i això convé acatar-ho com una decisió argumentada després d'un balanç que imagino prudent i fonamentat. ¿Potser, però, no hem de considerar algunes altres opcions? Voldria sotmetre uns pocs elements a la seva atenció desconsolada. La porta de sortida estarà sempre disponible, i en cap moment ningú serà capaç de barrar-li la sortida cap al trànsit. El suïcidi és una ampla avinguda que ningú pot tallar, de fet suposa una llibertat sense pal·liatius: només escolti'm uns minuts i després faci el que vulgui. ¿Són penes d'amor? ¿Penes de diners? ¿Un enorme daltabaix familiar? ¿Una malaltia incurable? No m'ho digui si no vol, la qualitat del seu mal no farà canviar el color dels meus mots afectuosos.

Miri: jo ja sé que el món és un desastre impressionant. Pertot corrupció, escreix i faramalla, sí, i que molts dies hom se sent avergonyit de pertànyer a la raça de l'home. Molts dies jo també em tiraria a terra, i dimitiria d'aquest míser ofici de respirar... Tot això és cert, però no hauríem de ser injustos ni arbitraris. Si tenim dos ulls és per alguna cosa, perquè, més enllà del dolor, la brutícia i les demolicions, hi ha moments, homes i dones, obres, capvespres, plats ben condimentats, dolços i llibres, hi ha alguns instants de plenitud, hi ha versos que t'omplen l'ànima d'una polsina daurada. Hi ha un haiku que no em puc treure del cap: "Fins i tot a Kyoto/ enyoro Kyoto", n'he oblidat algun vers, però crec que així és més pur i més veraç.

¿No sent dins el pit alguna cosa? ¿No li balla una mica l'habitant del cor? Seguim. Pensi que en aquest món, ple de nimietats i de catàstrofes, també hi ha nenes bellíssimes tocant el violí. Hi ha vells savis caçant papallones, amants que podrien fer esclatar un continent amb un petó. Hi ha el pi de Formentor, la coca amb pebres, el teatre de Wilde, la teva mà a la meva nuca. Sí, el rei del món és un accident, però no oblidi tampoc que als llacs de Central Park, a Nova York, els gratacels, en sortir el sol, van a rentar-s'hi la cara. Jo aniria, senyoreta, a morir-me a l'aeroport de Venècia, que es diu Marco Polo: allí les butaques són més còmodes, i plovia molt, i el meu vol no sortia, i tu que m'esperaves, estimada, a l'altra banda del món.