Sobreïxen els detalls dels escorcolls diversos als habitatges del President Matas, i amb ells regalima també indignació, astorament -a dotze mil euros l'estora, concretament- i fins i tot un punt de gaubança mentre esperam la pròxima peça sòrdida que superi l'estupefacció causada per les ja famoses i comentadíssimes graneretes del vàter. Si per fregar la tassa hi inverteixen més del que es demana per un netbook, per més que ho intentam no aconseguim visualitzar el paper...
Sorprèn que el nombre de bosses de luxe -llegíem ahir que el valor de mercat de cada una és, si fa no fa, el de la mitjana mensual d'un sou a l'Estat- estotjades al pis de Madrid sigui el mateix que els bòtils de Vega Sicilia -el deu per cent de la bodega, al voltant del milió de pessetes; desconeixem quins sorprenents caldos són les 450 ampolles restants- acumulats a Sant Feliu, 8. En això el President i família sí que es mimetitzen amb la gran majoria dels coneguts del meu negre, posseïdors orgullosos de tants Louis Vuitton com ampolles d'Único del 95, una mania com qualsevol altra. I és evident que no és delicte gastar-se més de vint mil tronxos bitllo-bitllo en un rellotge, ni dos milions de pessetes -allò que avui en diríem dotze mil euros- en una televisió de nou-ric; el que revolta fins al punt de la hilaritat és descobrir com Imelda Marcos va fer escola, i que just su-aquí devora el menys important són les sabates, que sapiguem.
Però el més greu d'aquesta materialització de les sospites -una materialització que pot ser legítima o espúria: ja ho determinarà el jutge- és que repunten els recels cap als polítics en general i els gestors de la cosa pública en particular. Així, ens revindrà cada dos per tres el dubte: haurem d'auditar el batle, la presidenta, el ministre i el director general, escrutant suspicaços les parets, els cellers i la rereguarda de l'excusat i demanant-nos si el sou oficial dóna o no dóna. El llistó l'estan deixant presumptament molt alt, però convindreu amb mi que no tot deuen ser Sicílies -del vi i del pintor, massa coincidències cares per ser casual- i gran luxe. El presumpte corrupte no té per què destil·lar glamur...
...Ja que heu tret el tema i, evidentment, parlant en abstracte, no hauríem de perdre de vista que entre el regal i el suborn hi ha sempre l'objecte de desig, el cos del delicte. I que fins ara no s'ha trobat mai cap subornat per generació espontània, vull dir sense subornador...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.