La pàtria o el “termo” espanyat

Llegeixo en un diari cèlebre per la seva equanimitat que els nous grups de pop català estan seduint el públic espanyol amb una música "sense arengues polítiques i sense subvencions". Per aquest diari -parlo d'El País- és una bona notícia que hi hagi un plegat de bones bandes catalanes que facin música sense cap contingut polític en les seves lletres; això no fa sinó denotar que, als seus ulls, l'única cosa normal seria que es cantés en català per motius polítics, molt en la línia d'allò que molts es pensaven durant el temps de Franco, quan n'hi ha que deien que només es parlava i cantava en català per molestar les autoritats dictatorials; quan vingués la democràcia, pensaven en veu alta, tot això s'hauria d'acabar, perquè, ¿quin sentit tindria cantar en català en un règim democràtic? Ara, amb el franquisme teòricament enterrat, són els que feien aquesta afirmació els qui es molesten, però, tot i que els ve molt de gust aplaudir la música en català tan sols quan aquesta es depura d'unes -¿per què haurien de ser-hi?- reivindicacions nacionals.

És a dir, Joan Miquel Oliver pot cantar al "termo espanyat", i conquerir el cor carpetovetònic, però ai si composa balades a un país que desapareix... Així, ara, el que agrada és que es faci una música sense dimensió política, unes lletres estrambòtiques com les d'Antònia Font o Manel, lluny del cop de puny patriòtic de les bandes de rock dels noranta, com Sopa de Cabra i els Pets, els quals, segons el lletrista de Loquillo, només eren "una operació promocional secundada pel poder autonòmic de la dreta de Pujol a través de TV3". El diari qualifica la música d'aquelles bandes del passat de "musicalment insignificant", res més que nociu "napalm sociocultural". Pot ser que les ànsies de significar-se nacionalment s'hagin apaivagat en la música de tots aquests creadors d'ara, els quals no insisteixen en temes diguem-ne patriòtics, però no crec que hagi estat depurant-se políticament com hagin caigut en l'excel·lència musical. L'error és creure que parlant d'extraterrestres o de motocicletes hermafrodites no es fa política, quan se'n fa per omissió: res no denota més tot el que aquest país ha hagut de patir que el nostre silenci davant la devastació present i passada.

Si jo fos un dels nazis que vigilés el gueto de Varsòvia, estaria molt content si sentís que els jueus que vigilo canten a les estrelles, als núvols que passen o a l'amor de dues puces adolescents, en lloc de fixar la seva atenció musical en l'opressió i la infàmia. Tot i això, més val fer una bona cançó a les princeses cegues del cocoter lila que no una balada tronada i porca a les balances fiscals o contra l'estat opressor. De tot això se'n poden derivar, al meu parer, diversos diagnòstics: 1) els músics ja donen el país per perdut o fan música havent esborrat el país -a base de cops o de mol·lície- del seu imaginari creador; i 2) "Acabes com un gos a qui han donat massa garrotades, fins que et passes mitja vida amagant-te", (Bruce Springsteen, lletra de Born in the USA).