Al costat de Costa

Entesos? Però no és de gramàtica comparada del que vull discutir avui, sinó parlar a favor d'una persona a la qual en aquell article vaig enviar "a fer la mà". Pot semblar paradoxal, però no ho és. L'aparent paradoxa té probablement el seu origen, o causa, en el fet que no em vaig saber explicar del tot bé. Vaig enviar a fer la mà diverses persones relacionades totes elles -el Bigotes, el Curita, el Ritot, don Vito, etc.- amb la política del meu estimat País Valencià.

Són aquells polítics i cortesans que mantenen una posició en la que es combina la demagògia, el populisme, la corrupció juntament en la defensa d'una personalitat cultural -la valenciana- que té, segons sembla, com a eix principal -gairebé únic- la negació. La negació -mirau!- del que és evident: la catalanitat de la llengua i la cultura valenciana. No moltes més idees -vos ho assegur- hi ha en el seu ideari. Tanmateix els que em coneixen sabem bé de la meva poca capacitat per tenir aversions personals.

Puc assegurar que quasi mai estic en contra de les persones, que gaudeixen, com a tals, de la meva consideració, sí, però, estic en contra del paper polític que a vegades s'avenen a jugar. No vaig voler, doncs, enviar a fer la mà les persones, sinó la mentalitat que en certa manera representen. Entre les persones/actituds del "tinglado" valencianomadrileny figurava dissabte passat un senyor que abans he oblidat de citar: Ric Costa. Seria hipòcrita per la meva part dir que l'estil del senyor Costa em provoca simpatia: quan el veig em recorda molt Zaplana i aquella dita corregida que en el temps actuals no és cert que darrere d'un gran home hi ha una gran dona, sinó que el que hi ha sempre és un gran sastre.

Tot i aquesta poca simpatia per allò que el personatge Costa representa políticament, he de dir que m'ha sabut molt de greu llegir a la premsa que l'esmentat dirigent polític, per mor del seus problemes de tipus moral, ha estat foragitat del lloc docent que ocupava a la Universitat Catòlica de València, una creació d'un altre personatge inefable: l'arquebisbe Gascó. Ho lament i en protest públicament.

Ho faig perquè crec que el criteris que han usat els dirigents de tan catòlica institució pertanyen a temps afortunadament passats: gairebé a l'Edat Mitjana. Els criteris o les creences que han emprat contra Costa, per justificar la seva expulsió, es basen en la idea del tot caducada, que per ser un bon docent i un bon investigador cal ser o, almanco, semblar un sant. Temps hi hagué -i bé que en va ser conscient el nostre Beat Ramon Llull- que, per donar credibilitat a les seves idees, el savi necessitava demostrar que estava allunyat de les passions mundanals.

A partir, però, del segle XVII, quan neix el pensament científic modern, l'esmentada idea -saviesa igual a virtut o al revés- desapareix del món intel·lectual i és substituïda per la que diu que la saviesa i les idees que mereixen crèdit no són les elaborades per les persones austeres i castes, sinó aquelles que s'avenen amb la lògica i, encara més, amb els productes de les observacions objectives: amb les dades.

Vull creure que aquesta virtut -la de la seva competència i credibilitat científica- fou el motiu pel qual va ser contractat com a professor Ric Costa i no crec que la seva moral i la seva conducta política poc edificant -diuen, fins i tot el del seu partit- tengui rés a veure amb la seva preparació docent. Sí, senyor Costa, en aquest aspecte estic contra els que l'han foragitat. Al seu costat, naturalment.