L'autoritat mira al futur

Han de tenir, els mestres i professors, una autoritat especial? I més de la que tenen? Potser sí, no cal negar-ho, però potser calgui parlar d'una autoritat especial. Suposo que no parlam de l'autoritat dels policies o dels bombers, perquè si enfocam així la discussió no ens acabarem d'entendre. Ni de l'autoritat dels publicistes (que en tenen molta) ni dels polítics (que també en tenen molta, malgrat els esforços que fan perquè se'ls acabi). I que l'autoritat de què parlam s'assembla més a la dels amics i a la dels companys de feina, no dels caps ni dels directius, perquè és una autoritat acceptada per tots els que participen en la tasca educativa, i això inclou els alumnes i els mestres, però també les mares i els pares i l'administració i tots els que tenen a veure amb l'escola.

Si no és així, si es tracta d'una autoritat especialment creada per als professors, i limitada al redol de les aules, tampoc no ens entendrem.Tampoc no ens entendrem si aquesta qüestió de l'autoritat es planteja com la recuperació d'una eina (màgica?) que s'ha perdut en els darrers anys. Si es tracta de recuperar aquella autoritat que identificava l'escola autoritària i rígidament modelada, defensora dels valors més conservadors i menys igualitaris, tampoc no ens podem entendre.

L'autoritat actual dels metges o dels entrenadors de bàsquet, i fins i tot dels militars o dels funcionaris, no té res a veure amb la de quaranta anys enrere, i no té sentit que els mestres actuals la cerquin tan enrere. L'autoritat, si està en algun lloc, és en el futur, a prop dels coneixements, dels mètodes i dels valors que teòricament cerquen els joves, perquè els educadors creuen sobretot en allò que els individus poden ser, i créixer, i construir, i tracta de facilitar-los les eines perquè ho facin possible.

En tot cas, l'autoritat no és la solució d'un sistema educatiu que pateix trastorns i desequilibris que tenen a veure amb el dèficit de diners i d'interès (dels alumnes, dels professors, de les insignes autoritats i sobretot dels teòrics de la pedagogia, que s'hi interessen en proporció directa a la distància que mantenen a les aules), i amb un selecte nombre de descompensacions que afecten tota la vida col·lectiva.

De fet, l'escola sovint és un refugi, no el pitjor lloc de l'escenari social. Ordre? Sí. Desordre? També, quan sigui útil i creatiu. Conflicte? Quin remei! Negar-lo o ignorar-lo seria tan ingenu com pervers. I autoritat? Sí, d'aquella que enyoram del nostre pare o de la nostra mare, més o menys del mateix tipus que miram d'exercir sobre els nostres fills quan pensam que algun dia ens en demanaran comptes.