Avortons, mentides i política

Dissabte passat hi va haver a Madrid una manifestació contra la nova llei de l'avortament proposada pel Govern socialista. Diumenge els diaris obrien les seves capçaleres dient que hi havia acudit un milió de persones, amb el ball de xifres acostumat, sempre depenent de la simpatia -o estupidesa- del diari, de l'articulista, de la televisió o de l'entitat que en valorés l'assistència: dos milions deien els organitzadors, un milió el Govern de Madrid (afí als primers) i mig milió la Policia. La decepció ha vingut quan una empresa ha presentat públicament un nou sistema informàtic que permet quantificar -sense gaire marge d'error, 15 % amunt i avall- el nombre total de persones que es manifestaven, valorant-lo en 55.316. La ciència ens torna a desvetllar dels nostres errors, el coneixement ve a redimir-nos de les nostres ximpleries.

Sigui com sigui, no perquè fossin menys dels que s'imaginaven estan equivocats en els seus plantejaments: la seva postura és, en principi, completament legítima. Es considera que l'avortament és un crim i que les al·lotes de 16 anys no haurien de poder avortar sense coneixement dels seus pares. No ens enganyem, però, i fem el favor de distingir. Els manifestants de Madrid lluïen pancartes "pro vida", és a dir, a favor de la prohibició total de l'avortament: "fills sí, avortament no". Si és així, però, no s'acaba d'entendre com podia haver-hi la cúpula del PP, un partit que durant vuit anys de govern d'Aznar no va fer res ni per reformar ni per abolir dita llei permissiva. Ara Aznar encapçala aquesta manifestació, la qual tampoc distingeix: es pot estar a favor de l'avortament i en contra de la seva ampliació a les al·lotes joves sense permís, com de fet hi està un sector del partit socialista. En el fons, doncs, la veritat importa ben poc: no es fa sinó frivolitzar amb un tema tan delicat per qüestions electoralistes; talment com amb la qüestió de la xifra dels assistents, doncs: un menyspreu ferotge a la veritat dels fets i al sentir de les persones.

Pel que fa a què fer davant el tema avortista, hauríem de considerar el següent: no és possible que mitja Espanya vulgui ficar l'altra mitja a la presó. No és desitjable que les conviccions morals d'algú s'imposin a algú altre; si consideres que l'avortament és un crim no el practiquis, però si una dona es veu amb la tessitura d'avortar no sumis al seu infortuni la persecució legal, ni l'aboquis a la clandestinitat, tan afavoridora d'abusos i desgràcies. Personalment estic confús pel que fa a les al·lotes de 16 i 17 anys; considero que és indesitjable que avortin sense coneixement familiar, però alhora em repugna la idea que hagin d'acudir a pràctiques estrambòtiques i fora de les clíniques per mirar de salvar la situació que pateixen. Hem de partir de la idea que en els assumptes humans no hi ha solucions absolutes, que en totes les decisions hi ha béns en conflicte, algun dels quals sempre s'ha de sacrificar. La llei s'hauria d'acompanyar de mesures per ampliar l'educació sexual, i potser també d'ajuts perquè infantar el nen fos una decisió factible.