El batlle Ginard

A la legislatura anterior, el Consell de Mallorca va quedar sota control d'UM, a canvi que els nacionalistes permetessin que el Partit Popular fes i desfés al seu albir des del Consolat de Mar. Alguns dels resultats d'una col·laboració tan profitosa són als jutjats. Però el Govern Matas no sols passarà a la història pel mal ús que ha fet dels diners públics, sinó per la voluntat de convertir el català en una llengua morta. Per tal de contrarestar aquesta barrabassada, el Consell va convocar els Premis Mallorca (encara ara sense un patró d'intencionalitats definit) i va potenciar la trobada primaveral de poetes del món per a glòria (al cap i a la fi, glòria d'anar per casa) del Faune Rosa. Poca cosa, certament. Tanmateix, no hi havia possibilitats d'aspirar a gaire més. En aquest període, el batlle actual de Campos, Guillem Ginard, ostentava un càrrec important al costat de Dolça Mulet, una d'aquests canongies que els partits reserven per a aquells militants o simpatitzants que volen tenir contents.

I Ginard va fer planta. Donava subvencions o feia possible que s'aconseguissin, de manera que en un batre d'ulls va esdevenir un home força més determinant que mossèn Alcover per a la cultura del país. D'aquesta època (de quan Guillem Ginard la pintava), és l'anècdota que contaré ara mateix. El regidor de Cultura d'un poble que m'estimo tant com el meu (i si n'obvio el nom, del regidor, és perquè no li he demanat el consentiment per a anomenar-lo) va organitzar una sèrie de conferències d'homenatge a mon pare, Pere Capellà. Era l'any 2004, cinquantenari de la seva mort, i seguint l'estela de l'Ajuntament d'Algaida, n'hi va haver d'altres que s'hi apuntaren, cosa que els agraeixo vivament. El regidor esmentat va demanar una subvenció a Ginard. En desconec la quantitat exacta, però era ferralla. Tanmateix, Ginard no va donar a entendre que li preocupessin els diners, sinó una altra qüestió.

"I Pere Capellà té a veure amb Llorenç Capellà...?", va demanar-li. "És son pare", va confirmar-li el regidor. Aleshores, Guillem Ginard va posar cara de coques agres. "Miraré què puc fer -va respondre-, però Llorenç Capellà no sol escriure elogiosament d'Unió Mallorquina...". Vaig somriure en assabentar-me'n i, naturalment, no en vaig fer cas. A tot estirar vaig confirmar allò que ja sabia. És a dir, que el cretinisme és una condició que alguns polítics sovint confonen amb el maquiavelisme. Però vaig arraconar l'anècdota a les golfes de la memòria, entre els mals endreços. Tanmateix, l'he recuperada davant la reacció que ha tingut Ginard -"el que hauria de fer és no venir pel poble", en referència a Biel Barceló- en saber que el Bloc ha impedit la urbanització de Son Baco.

No hi ha dubte: aquest batlle tenia i té un sentit patrimonial dels cabals públics i de la gestió del territori. De manera que Unió Mallorquina l'hauria de cridar a l'ordre en bé de la higiene política, tan qüestionada darrerament. I una altra cosa: convé que Miquel Àngel Flaquer li aconselli no jugar amb el bri o la canyeta a la boca com si fos una llosca. Si més no quan el retraten. Un batlle no pot deixar de banda unes normes de comportament elementals, sobretot les que tenen a veure amb el bon gust. Res a veure amb Lucky Luke.