Miquel Ferrà i MartorellPalma17/10/09 0:00
TW
0

"Hom parla malament dels cotxers i és ben precís dir alguna cosa a favor seu quan l'avinentesa es presenta. Doncs, heus aquí el que he vist i el que em fa plaer de contar. Era de nit, devers les deu hores, a una avinguda tranquil·la per la qual jo em passejava lentament. Arribà un cotxe d'un sol cavall a curt trot; els unglots de l'animal ressonaven sobre l'asfalt dins el silenci d'aquella via deserta. De cop i volta, el soroll s'atura; observ aleshores que el cavall recula i torna a recular, i puc sentir el cotxer que amb una veu dolça li diu que no tengui por, que allò no és res, que tot va més que bé... Però Coco té por, sembla no voler sentir res, i recula encara, i ja el vehicle, empès de mala manera, té una roda sobre la voravia. Jo m'hi he apropat tot curiós; d'altres hagueren fet el mateix; però el que m'atreu sobretot és la dolçor acostumada del cotxer, el qual, sense mostrar impaciència, li diu una vegada més de no tenir por. Quan, en la majoria dels casos, els cotxers prenen el seu fuet i peguen a les pobres bèsties fins que els fa mal el braç, desafiant la Llei Grammont, que les protegeix. Així doncs, de què tenia por Coco?

Una d'aquestes feixugues màquines, amb el seu gran cilindre de pedra, que serveixen per esclafar les pedres i anivellar les calçades, havia estat abandonada al costat de la voravia, els braços de ferro enlaire. La seva forma estranya havia espantat la bèstia, sobretot amb el seu aspecte ombriu. El cavall aixecava les orelles i li tremolaven els genolls. El cotxer baixà del seu carruatge sense deixar les regnes i sense aturar-se de parlar a l'animal, com qualsevol haguera fet amb una criatura de ment raonable. El cotxer insistí a calmar-la, dient-li a cau d'orella que allò no era res perillós i, per tal que ho veiés, després d'acaronar-la, la dugué de les regnes fins allà on hi havia aquella cosa. El cavall bufà i bufà un parell de cops i girava el cap a la dreta i a l'esquerra per tal de no veure el que tenia al davant. Però el cotxer hi posà encara més paciència. L'animal ensumà la màquina i recobrà la calma per sobrepassar, llavors, el lleig objecte..."

Així conta l'escriptor francès Vessiot una feta per ell observada a començament del segle XX i fa referència a la Llei Grammont, la qual fou votada en el Parlament francès a proposició del general d'aquest nom. Aquesta discutida llei castigava els qui maltractaven els animals domèstics, que moltes vegades, ben innocents, havien de pagar el malhumor dels seus amos, un malhumor que ben sovint el maltractador perllongava contra la dona i els fills. Aquella llei fou, doncs, amb tots els honors, la que donava pas a la fundació de nombroses associacions protectores dels animals, una lluita que perdura en un món moltes vegades cruel i insensible.