La crisi del Consell o el consell d'una crisi?

El redol de la política illenca està bellugadís. UM va decidir sortir del govern del Consell de Mallorca i posar en entredit el pacte -diuen, circumscrit al descontent només a la institució insular. Prou comentaristes polítics habituals de la casa parlamentària, a més de la insular de fa prou anys, han atribuït la maniobra uemita a Maria Antònia Munar. Asseguren que porta el seu segell personal: la seva forma de conduir les relacions amb les esquerres. Si algú analitza el tarannà d'UM envers l'arc parlamentari, pel que fa respecte a les seves relacions amb els seus socis de govern, notarà una gran diferència de comportament. Quan pacta amb el PP, calla. Es comporta com un soci mut -envers el públic- i només es dedica a assentir en els plens. A més, generalment, a cada legislatura que ha pactat amb el PP ha estat agredida per aquest partit, de forma que més d'una vegada aquest grup regionalista/nacionalista s'ha vist desestabilitzat internament.

Alguns encara recorden, a les acaballes de l'anterior legislatura, abril/maig del 2007, com eren de tenses les relacions amb el PP i els comentaris feridors de prou membres conservadors envers els seus socis. Membres destacats, gairebé ni es parlaven. En canvi, quan UM pacta amb l'esquerra, canvia els papers i, com en la legislatura de 1999 al 2003, procura de tant en tant desestabilitzar la normalitat diària. Per què? Abans, comentaven alguns, perquè tenien por que una part del seu electorat, el més escorat a la dreta, els fes pagar compartir el poder amb comunistes i d'altres. Però, això no va ocórrer. Ja és història. Per això, avui, ningú no entén aquesta aixecada de cul gens explicada. S'han exposat tres condicions per retornar a l'estabilitat al Consell. Una, agilitar els tràmits dels expedients de contractació, com si el Consell de Mallorca, de tota la vida, hagués estat una administració especialment àgil.

És tan àgil avui, com fa deu anys, o vint, temporada en què vaig conèixer de prop els budells de la Institució, a la qual ja la titllàvem d'elefant o de mamut. Segona, millorar la liquiditat financera per pagar els proveïdors. La veritat, potser és pot millorar alguna cosa, però, la crisi per la qual passem no és per riure, de forma que és més d'allò normal que aquesta, i d'altres institucions, ja hagin fet onejar la seva bandera vermella financera, i tinguin problemes. La darrera és la reducció del número de càrrecs, cosa que tindria una certa credibilitat si aquest partit fos el primer que proposés, com a exemple, una reducció sonada de la part alíquota dels seus. Vostès hauran comprovat que, quan una cosa no funciona, generalment, més ben dit, sempre -com solia expressar na Bauçana, allà, pel camí de Santiago-, les paraules s'avalen amb fets, i aquests, quan són quantificables, amb números.

Si algú hagués exposat una sèrie numèrica ben documentada, una anàlisi temporal del deteriorament denunciat del Consell, i confirmés amb proves que no fos atribuïble a la crisi sinó a una mala gestió, això comptaria amb un cert rigor i, probablement, amb una credibilitat prou acceptable. Però, acusacions, simples paraules, que no demostren la culpabilitat dels actuals gestors, sinó que sonen a les típiques acusacions que des de fa més de vint anys s'han fet al Consell, vist des de fora, fan somriure. Tot això, sona a excusa. Certament que tothom pot errar, o treure els peus fora del llençol. I una ficada de pota tampoc no excusa aprofitar per carregar contra UM, sobretot, si s'hi governa a d'altres institucions. D'aquí que se suposa que passada la primera sufocació, el seny i el diàleg posaran les coses al seu lloc. I a no mesclar més ous amb cargols, ja que la ciutadania espera que el projecte de país estigui per sobre les pedres que, alguns particulars, en el seu solc, hagin pogut trobar pel camí.