Les converses de Formentor

Supòs que fins a un cert punt és inevitable que un esdeveniment com les Converses Literàries celebrades el cap de setmana passat a Formentor transmeti a la ciutadania una imatge de sarau gremial, endogàmic, llampant però en el fons perfectament inútil, profitós només per a la selecta o l'afortunada colla d'escriptors que hi són convidats, els quals es passen un parell de dies vivint a cos de rei, bevent i menjant gratis, i lluint l'aura i la figura sota uns focus mediàtics que, normalment, no els presten gens ni mica d'atenció. Que aquesta imatge popular de contuberni intel·lectualoide sigui inevitable, però, no vol dir que tengui una correspondència directa amb la realitat. ¿Un esdeveniment com el de les Converses Literàries de Formentor ha de ser, per força, innecessari i inútil? Bé, depèn de com es miri, i sobretot de què se n'espera i de quines expectatives s'hi posin.

Al capdavall, la iniciativa d'organitzar una trobada d'escriptors -una iniciativa, a més, amb voluntat duradora, com és, en teoria, aquest cas- pot acabar convertint-se en una efectiva propaganda cultural per al territori que l'acull, en un reclam que serveixi per captar l'interès dels ciutadans (oriünds o forans) amants de la cultura, els quals poden tenir ganes de visitar i conèixer el lloc per on han passat algunes plomes admirades o de renom. És evident que les Converses Literàries de Formentor no tenen una utilitat pràctica imminent, però tampoc la tenen les nombroses fires d'art o els festivals de cinema o de música que es munten arreu del món, i tanmateix ningú no els critica ni posa en dubte la seva raó de ser. Compte: no dic que les esmentades Converses no es puguin fer millor del que s'han fet des que es van reprendre fa dos anys -per exemple: seleccionant amb més criteri la llista dels autors participants, donant més presència als escriptors en català, i facilitant molt més al públic profà la possibilitat d'assistir-hi-, però el que no és gens realista ni té cap mena de sentit és esperar que, d'un encontre de plumífers, en surti alguna cosa a banda d'un parell de notícies per inflar les seccions de cultura dels diaris.

¿Per què dic, idò, que fins a un cert punt és inevitable que la gent se n'acabi fent una imatge negativa, distorsionada? Idò perquè la gent (el ciutadà de carrer, les persones anònimes, el poble o com sigui que se n'hagi de dir) encara té moltes reticències davant tot allò que té a veure amb la cultura, sobretot en la seva vessant literària o llibresca. Encara són moltes les persones que, quan veuen una colla d'escriptors o d'intel·lectuals reunits per discutir o debatre o intercanviar idees (o com a mínim per intentar-ho), pensen que allò no passa de ser una plataforma per a pedants, un acte frívol i elitista, aliè a la realitat, allunyat del curs del món, totalment fora de la societat.

Aquesta idea segons la qual la literatura és un assumpte essencialment elitista, que és i funciona donant l'esquena a la vida del carrer i a la realitat, és una de les més primàries que jo hagi sentit mai. Per començar, ¿de quina realitat parlam? ¿De la del cambrer fanàtic del futbol? ¿De la del fuster entusiasta de la papiroflèxia? ¿De la de l'empresari obsessionat amb la feina? ¿De la de la del jubilat que dedica les tardes a jugar a truc? A veure: la literatura ha de tractar tots els temes imaginables, ha de relatar totes les vides possibles o impossibles, ha de recrear tota mena de caràcters, ha d'expressar passions i sentiments i humors, però -per l'amor de Déu!- no s'ha d'acostar a res ni a ningú. En tot cas, és la gent, o la ciutadania o el poble, qui s'hi ha d'acostar. Jur que no es decebran.