Per anar més lleugers

U. Cada dia omple la motxilla de llibres, puja a la bicicleta i se'n va tira-tira al seu taller d'arquitecte. Aquests llibres els ha tret de la seva biblioteca, en bona part heretada del pare, i, a una edat ja adient per fer balanços i projeccions futures, fa la tria quotidiana dels volums que ja sap que li han estat i li seran accessoris. En regala alguns als seus amics, els altres els ven a un llibreter de vell.

Dos. El metge -i músic i pintor, lector atent- em diu que acaba de donar-se de baixa d'internet i que qualsevol dia d'aquests vendrà o regalarà l'ordinador. S'ha adonat -i no de sobte, sinó a poc a poc- que internet sobrecarrega la seva vida d'informacions inútils, de falsedats, que li saqueja el temps i que, de tot plegat, ja en començava a sentir el pes a l'esquena. La música que feia amb l'ajut de l'ordinador havia perdut el tacte de les coses fetes a mà. Parlar de tacte i de coses fetes a mà en el context de la creació musical per ventura no és d'allò més ortodox, però s'entén molt bé i afegeix un filtre subtil de poesia a allò que, altrament, seria una terminologia asèptica.

Tres. Tenc un amic que s'ha dedicat tota la vida a dur quadres a ca seva. Ha hagut de fer ampliacions i un magatzem per poder guardar tantes obres d'art que ha acumulat durant anys i anys i a canvi de quantitats de doblers que només els milionaris saben interpretar. No ho ha fet mai amb afany especulatiu, sinó amb la bona intenció d'envoltar-se de bellesa, de sentir de prop el seu batec. Ara fa un temps que la quantitat d'obres el neguiteja, s'adona que, en realitat, només en necessitaria cinc o sis, que té ben triades; i que les altres, per més valuoses que siguin, han perdut la capacitat d'emocionar-lo -o a l'inrevés: ell ha perdut la capacitat d'emocionar-s'hi. No sap com desprendre-se'n de manera raonable. Aquest problema el té enquimerat des de fa un parell d'anys. La col·lecció, meravellosa, ha esdevingut un malson, perquè, a més, sap que els seus fills, el dia de demà -"quan jo falti, que solem dir"-, ho reduiran tot a un serra pilla d'impudícia esperpèntica.

Quatre, cinc, sis... De casos com aquests, just que fes una mica de memòria us en podria referir un parell de dotzenes. Què tenen en comú: una cosa molt elemental, són persones que se senten cridades per un ideal de senzillesa, persones que, cadascú pel seu camí, han arribat a la conclusió que la possessió de coses llasta la seva llibertat i els afeixuga amb unes responsabilitats no volgudes. Segueixen un principi probablement universal: desprendre's de coses vol dir guanyar temps i alleugerir el camí. Servidor hi veig, més valuós encara, un exercici de definició del que és substancial i del que és accessori: es tracta, sens dubte, de la manera més eficient de conèixer-se un mateix. (Sona molt pedant, aquest final, feis-me el favor de mesclar-ho amb una mica d'aigua tònica.).