Impostos, solidaritat, eficiència

La setmana passada, el president del Govern espanyol, el senyor Zapatero, va apujar els impostos, i ho va fer, diu, ‘per solidaritat'. Gairebé tothom li ha criticat aquesta mesura; no en va qualsevol amb unes mínimes nocions d'economia sap que apujant els impostos només es fa que treure diners de la butxaca dels contribuents, uns diners que d'aquesta manera no es dediquen al consum, o, el que és el mateix, a donar embranzida a la producció, creadora de feina i de riquesa. Personalment ignoro si amb aquesta pujada d'impostos es contribuirà a sortir de la crisi o si aquesta s'accentuarà encara més -trobarem economistes que ens expliquin amb brillantor les dues possibilitats; suposo que depèn de què es faci amb la recaptació-; el que em crida l'atenció és la justificació de la mesura, aquesta apel·lació de Zapatero a la solidaritat.

Crec que Zapatero té raó i, alhora, s'equivoca. I s'equivoca perquè allà on ha parlat de solidaritat en realitat crec volia parlar de generositat; la seva pujada d'impostos és una manera d'obligar a una certa generositat monetària -una almoina coactiva- els que més tenen envers els més desfavorits en l'actual conjuntura. Per generositat s'ajuda a una altra persona encara que els interessos d'aquesta no siguin els nostres: la generositat és desinteressada, no espera res a canvi; s'és generós quan es fan donacions als pobres, per exemple, quan es contribueix a una causa que no ens afecta, quan els interessos dels qui reben la nostra generositat no són els nostres en cap mesura. La solidaritat, però, és tota una altra cosa: es fa tenint en compte els interessos de l'altre perquè aquests també són els nostres interessos.

En fer el bé a una altra persona, ens fem el bé al mateix temps a nosaltres mateixos. En aquest sentit, doncs, Zapatero tenia raó; s'ha de ser solidari perquè hi ha un interès que lliga qui paga l'impost i qui serà beneficiari de la recaptació: tots viatgem en el mateix vaixell, i la riquesa i benestar dels uns repercuteix directament en els altres. Ara bé; per molt que aquesta sigui la ideologia dels impostos (treballar perquè aquesta solidària convergència d'interessos sigui més eficaç), no crec que ningú els pagui per solidaritat -i ni molt menys per generositat-: se'ls paga perquè la llei hi obliga. És un tema tècnic, polític, no ètic ni moral. I fa molt malament Zapatero en esgrimir la bandera de la moralitat per justificar una pujada de pressió fiscal.

Els impostos s'apugen perquè cal, perquè ho mana l'eficiència, la raó, perquè es necessiten més diners, perquè l'Estat i les administracions ho freturen per fer front a les seves despeses diàries, per millorar l'educació, la salut pública i les infraestructures: per això s'apugen els imposts. Però no ‘per solidaritat'; és un tema gairebé científic, de gestió, matemàtica pura. Si apujar els impostos és fer més solidaritat, ¿abaixar-los és fer-nos més insolidaris, menys fraternals? La bondat no té res a veure amb la política; pensar-s'ho és molt propi d'un senyor que amb un somriure voldria governar.