Mary (Travers) i Juanes

Fins ahir no vaig saber que nomia Mary Travers. Era, senzillament, la Mary de Peter, Paul and Mary, un trio novaiorquès vinculat als anys àlgids de la participació de la música en la lluita pels drets civils, molt especialment als EUA. Com Joan Báez i molts d'altres -ens traurem tots el capell per dir el nom de Bob Dylan-, Peter, Paul and Mary ens donaren una pila de cançons que immediatament convertírem en himnes. Tots ells foren la cara més liberal d'uns EUA que encara arrossegaven la ressaca del macartisme i s'enllotaven al Vietnam, mentre es provaven amb la URSS a veure qui atiava més el caliu de la guerra freda. En aquell ambient de patrioterisme histèric, les seves veus orejaven les consciències i donaven coratge als més dèbils.

L'FBI els considerava comunistes, els assenyalava com a ésser antisocials, com a mals americans, però el baguls que arribaven de Vietnam revelaven el sentit últim d'aquelles cançons. No eren comunistes, eren joves que no acceptaven que, en el seu nom, els marines matassin persones a l'altra part del món, persones que mai no havien atacat el territori nord-americà. Cassius Clay/Muhammad Alí es va negar a anar a matar vietnamites: "Cap vietnamita no m'ha insultat per ser negre", va dir. Ho pagà car. En aquest món, sigui on sigui que l'exercici de la llibertat incomodi els poderosos, tot es paga, més prest que tard.

Envejàvem aquelles retxilleres de llibertat que la música obria en els murs de l'establiment. Aquí, el franquisme no posava gaire el veto als cantants estrangers més o menys liberals, fins i tot més o menys d'esquerra, i vigilava molt més de prop en Raimon i un parell més -no gaire més, que no us contin romanços. Però als EUA Joan Baez inflava de sentit polític les seves cançons folk en una impressionant Marxa sobre Washington, una manifestació civil d'alta sismicitat. Tot, en el marc d'una guerra freda, etc. Ara, quan les llibertats a Occident s'han ampliat significativament, un cantant colombià anomenat Juanes s'ha topat amb tots els problemes del món per organitzar un concert a l'Havana, on han d'actuar altres cantants com Miguel Bosé, posem per cas, que no ha musicat cap capítol d'El capital. Fins i tot Plácido Domingo ha sortit en defensa de la iniciativa de Juanes, argumentant que no s'ha de polititzar la cultura.

Se li ha d'agrair que hagi fet costat als organitzadors del concert de l'Havana, però s'hauria pogut estalviar l'argument de la politització. Per què no es pot polititzar un concert? Vist des de la perspectiva dels anys en què Peter, Paul i Mary (Travers, ara ja morta), els obstacles de tota casta amb què han topat Juanes, Miguel Bosé i els altres organitzadors ens revelen unes dades de la realitat no suficientment comptabilitzades en els balanços de l'estat de les reserves de llibertat. Ni un patrocinador, ni una ajuda. S'han fet tots els possibles per evitar que els cubans puguin escoltar de prop una part del que nosaltres podem escoltar amb total llibertat: com podem escoltar, també amb total llibertat, els músics cubans. El que molesta és que els cubans arrepleguin, ni que sigui per una nit, els roïssos del que aquí ens sobra.