Primer diàleg, després remodelació

La primera conclusió de la remodelació socialista és que les relacions entre les formacions que conformen el Pacte no són gaire fluïdes. En ple agost ja era de domini públic que Antich volia fondre conselleries i empreses públiques. Però això suposava retallada de càrrecs públics. S'haurien perdut moltes cadires. Antich estava disposat a quedar-se amb dues conselleries menys a canvi que Bloc i UM renunciassin a una. Tot feia pensar que UM estava disposada a fondre Turisme i Esports. Però el Bloc, conformat per diferents partits, començà a fer el ronsero. Amb vista a la galeria estaven oberts a tot, però a la pràctica, com ja s'ha vist, volien que tot continuàs igual. Darrere hi venia UM, que quan veié el Bloc "fort i no et moguis", assumiren la mateixa posició. A més, UM està trista per recents esdeveniments judicials que la fan reflexionar sobre les desgràcies que li han vingut a sobre des que ha pactat amb els socialistes.

La situació dins el Pacte no és senzilla. Ningú no es refia de ningú. Els partits petits llegeixen les retallades que anuncia el conseller Manera com una hàbil jugada per llevar-los recursos, la qual cosa beneficia el peix gros socialista amb vista a les pròximes eleccions, en què tothom es presentarà per separat. Davant tants condicionants, han quedat en poca cosa les bones intencions d'Antich, que com a president el que vol és que l'Executiu i el país funcionin per sobre bàndols i travetes. Per poder fer la remodelació en profunditat que tenia pensada, fa temps que s'hauria d'haver sabut comportar com un president suprapartidista, dialogant amb tots, capaç d'articular línies d'actuació i dinàmiques que integrassin els diferents colors en un objectiu comú. Les grans remodelacions només es fan des de la confiança mútua, des del lideratge, des de la idea clara de serveí al país.