Un recor de la RDA (1962)

Era un d'aquells passaports amb les cobertes de color verd que més semblaven una cartilla militar que un salconduit. Tenia gravat, com era natural, l'escut de l'àguila i a una de les pàgines es podia llegir que l'usuari del document podia viatjar a tots els països del món, exceptuant Albània, la RDA, Bulgària, Hongria, Polònia, Romania, Txexoslovàquia, Mongòlia, Vietnam... Però el nostre passaport, el del senyor Josep Parra, el meu soci Josep Lluís i el meu, tenia un visat especial destinat als representants de cases importadores i exportadores. Diguem, seguidament, que el viatge en cotxe, un Peugeot dos Cavalls, des de Barcelona fins a Alemanya va ser feixuguíssim i la visita a fàbriques i magatzems també. La casa comercial, amb seu a Madrid però amb oficina i magatzem a Palma, importava dels països germànics xucrut, salsitxes, formatge, licors... i una cervesa de la part oriental, Radeberger, que tenia a Mallorca bona venda.

Anaren per aquelles ciutats, ací i enllà, només amb el temps just per a qüestions de negoci, sempre apressats, enmig d'aquell hivern boirós i que ara record com un somni. Josep Lluís i jo parlàvem molt malament l'alemany, però el senyor Parra el dominava perfectament. Val dir que en quasi tots els casos ens vàrem entendre molt bé importadors i proveïdors. Havent complit els nostres deures, sota el control telefònic de Madrid, un tal Ginés, a cada aturada, arribà el moment de passar a la República Democràtica Alemanya, sota Govern comunista, per tal d'entrevistar-nos amb directius de les indústries cerveseres Radeberger. Ja a la frontera, uns guardians ens aturaren i demanaren els papers. Mentre un d'aquells duaners pegava ullades al Citroën per damunt i per davall, nosaltres explicàvem al que semblava ser un caporal els motius de la nostra entrada al territori. No deixava d'esser estrany allò, ja que el flux de gent solia ser en sentit contrari.

En veure que érem espanyols, aquell petit cap de Policia es mostrà molt content i va voler parlar amb nosaltres en castellà. Parlà enxampurradament tot el que va voler i nosaltres anàrem ben alerta a corregir-lo. Foren devers vint minuts eterns de pràctica lingüística i després de parlar malament del Règim franquista sense que nosaltres li posàssim cap emperò, digué que podien continuar la nostra marxa. Afirmà que li havíem fet un gran favor, ja que el destinaven durant dos anys a la Cuba castrista i comprovava així que allò que havia après sobre el paper era útil per fer-se entendre en la realitat... Aquesta anècdota ens serveix per il·lustrar aquelles curioses situacions, en aquest cas el setembre del 1962. Un altre mes de setembre, 1989, els esdeveniments arribaven al seu cim amb la caiguda del Mur berlinès, del qual guard, entre les meves rareses i souvenirs, un fragment de la mida d'una ametla. Però això ja fou un altre viatge.