A la memòria de Joan Estades

Fa un grapat de mesos que em va venir a veure el professor Josep Morell amb els quaderns manuscrits de Joan Estades. Em va mostrar quatre blocs en els quals estaven perfectament relacionats la majoria dels sollerics que per diverses raons, però sobretot econòmiques, hagueren de partir cap a terres llunyanes. La meticulositat amb què havia treballat Estades em deixà admirat: es tractava d'una feina impressionant en la qual hi havia, a més dels noms dels nostres paisans, l'any i el lloc de naixement, la professió, la ciutat o el país on emigraren i el seu estat civil. Era una feina de formiga que el nostre amic féu durant anys buidant els padrons municipals de l'arxiu de l'Ajuntament i que no es podia deixar perdre. Per tant, una bona manera perquè arribàs a les mans tot aquest tresor, no només a les dels sollerics, sinó també a les dels investigadors que estudien el fenomen de l'emigració, com el jove historiador i autor d'aquest estudi Antoni Quetglas, era editar-ne un llibre.

És un fet que Sóller és un indret peculiar: aïllat durant segles de la resta de l'illa per mor de la seva configuració geogràfica, tengué, en canvi, contactes comercials directes amb França. No debades sortien setmanalment vaixells carregats de taronges cap a Seta i Marsella que eren distribuïdes, a través d'una xarxa comercial perfectament organitzada per sollerics, a la resta del país francès. Aquest fet suposà no només uns beneficis econòmics importantíssims per a la vall, sinó també paisatgístics. No hi havia camp que no estigués perfectament treballat, els tarongerars -però també els oliverars- estaven ben cuidats i els fruits, collits al seu moment. Per altra banda no hi havia marges esbaldregats, ja que si s'esdevenia el cas es reparaven de seguida. Tot plegat és el que convertí la nostra terra en la mítica vall dels tarongers tan lloada per pintors i escriptors, com Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i l'arxiduc Lluís Salvador. D'aquest darrer il·lustre visitant m'agradaria recordar el que escrigué en la seva famosa obra Les Balears descrites per la paraula i la imatge: "Sóller és sense discussió el poble més joliu de l'illa, i m'atreviria a dir que és un dels més bells del món, car reuneix tots els atractius.

La grandiosa bellesa del paisatge dels voltants, la fecunditat de la terra, que amb l'abundància d'aigua que baixa de les muntanyes en centenars de rierols produeix una vegetació de meridional exuberància, lligada a l'aire vivificant ple de perfum de taronger, amb el cel clar i assolellat i el clima temperat i sa...". Seria una insensatesa per part meva no reconèixer que Sóller manté encara l'encant del qual parlaven els viatgers. És una meravella passejar per la Gran Via i per la plaça d'Amèrica i contemplar aquests grans casals aixecats amb els diners aconseguits mar enllà. Can Querol, can Cetre, can Maçana, can Prunera, la façana de l'església parroquial o l'edifici del Banc de Sóller són només alguns exemples del desenvolupament econòmic i social que es produí a partir de l'emigració sollerica cap a Sud-amèrica i França. Però em fa mal al cor contemplar com el paisatge de fora vila es fa malbé. M'és difícil d'entendre com és que en un indret on els tarongers han format part tradicionalment de la vida quotidiana surt ara més a compte importar-ne el fruit d'altres països en lloc de consumir el d'aquí, amb el consegüent abandonament dels nostres camps.

Crec que és un deure i una obligació tant per part de particulars com dels poders polítics protegir el nostre entorn i ara és, probablement, el millor moment per fer-ho, ja que per primera vegada hem aconseguit que el govern espanyol hagi inclòs la serra de Tramuntana com a candidata a ser declarada Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco. Santiago Rusiñol conegué bé la nostra vall i escrigué en aquesta obra imprescindible que és l'illa de la calma que "a l'arribar al darrer revolt, com si et diguessin ‘Obre el cor', et donen a respirar una alenada de flors que t'omple els sentits de fragància. De dalt fins a baix, de prop fins al lluny, del pla fins a la muntanya, estenen al davant teu una panera de tarongers com un present de meravelles. Tarongers petits, tarongers grans, tarongers verd fosc, tarongers cobalt; allà on arriba la vista, no veus més que puntets verdosos, de fulla fosca i de flor blanca, i les cases, les tanques, les masies i els camins, tot està colgat pels tarongers. La ciutat de Sóller és això: un estoig, una copa o una capella per guardar-hi el tresor d'aquests arbres.

Si vols tenir una idea del que és aquella vall, tanca els ulls per un moment i pensa en un país de verdor, mentre flaires tarongina o et menges una taronja". I és, probablement, el record d'aquestes aromes i d'aquests sabors i l'enyorança de la terra que els veié néixer el que féu que la majoria d'emigrants, molts d'ells citats en aquest llibre, tornassin a la seva vall. Uns ho feren amb l'èxit aconseguit, d'altres, en canvi, tornaren igual o pitjor de com partiren. Però gairebé tots aconseguiren crear uns vincles especials entre la terra que els veié partir i la que els acollí. He començat aquesta presentació fent una recordança de Joan Estades, i no voldria acabar sense agrair a la seva família la seva desinteressada col·laboració, gràcies a la qual ha estat possible aquest estudi.