Maria Lluïsa Aguiló: quan llavors

Un dels grans obsequis que l'estiu, que ja acaba, ens ha ofert és l'encara actual exposició a les Voltes de l'obra dels darrers anys de Maria Lluïsa Aguiló. M'agradaria advertir de bell antuvi que aquesta, la meva, no en pot ser una crònica ni objectiva ni desapassionada: quan era jove vaig tenir una inoblidable relació personal amb l'actual catedràtica i pintora. Fou una relació que, per expressa voluntat seva, es limità a una bona amistat. Una amistat limitada, ai, però del tot fructífera per a mi. I és que Maria Lluïsa m'ensenyà algunes coses fonamentals del món de l'art, potser també de la vida. La primera fou que la bellesa no era ni és l'objectiu fonamental, ni tan sols el més important, de l'activitat artística. L'art -em digué- era, abans que res, un camí d'exploració de la vida de l'home en què la frustració, la melancolia, el dolor, la desesperança, l'oblit, el desamor i el patiment ocupen segurament més espai que el goig i el plaer.

Alliçonant-me d'aquesta manera, Maria Lluïsa aconseguí que amb els primers i crec que únics doblers guanyats amb l'exercici privat de la medicina -un elegant diagnòstic d'una icterícia: perdonau la bravejada- compràs una obra corprenedora de Miquel Martí Company anomenada Deprido/deprimente, que encara guard i amb la qual a vegades m'identific. La segona cosa important que m'ensenyà Maria Lluïsa ho féu mitjançat un "paper" que em regalà i en el qual, gràcies al seu savi domini dels ocres, bordeus, marrons, grocs i verds granats, es representava de manera mestrívola un paisatge tardoral de les valls d'Andorra. Vaig comprendre, gràcies a aquell paisatge d'un estiu ja vençut, que el temps -el pas del temps- és, com en literatura i música, també el tema nuclear de la pintura. Els impressionistes ens ho posaren clar i Maria Lluïsa me'n féu generosa pedagogia. Era quan llavors, com ens ensenyà a dir Onetti.

En el catàleg de l'exposició de les Voltes hi figura una magnífic text de Lleonard Muntaner. És un escrit savi i ben documentat. Poques coses raonables o raonades puc afegir jo a les que diu el polifacètic i estret editor. Únicament, si m'ho permeteu, expressar dues de les moltes i intenses emocions que vaig sentir quan visitava l'exposició amb ben dolça companyia. La primera fou la de poder constatar la fermesa, la valentia, la feina mai escatimada, la passió, quasi la caparrudesa amb la qual Maria Lluïsa defensa el seu punt de vista, les seves conviccions. No ha canviat molt en aquest aspecte de llavors ençà. Algun espectador inadvertit podrà pensar que hi ha una certa reiteració en els quadres que es mostren a les Voltes. S'equivocarà: cal no confondre la repetició amb la insistència. La insistència és la condició "sine qua non" del que anomenam personalitat o estil. Aquesta infatigabilitat la demostra Maria Lluïsa de manera ben palesa en uns quadres en què inverteix la història de la representació.

Sabut és que la humanitat va fer una gran passa endavant quan fa milers d'anys va aprendre a representar la realitat: cavalls, bous, cérvols, homes, fletxes, etc. Aquestes representacions anaren esquematitzant-se i es donà pas a l'escriptura ideogràfica i, després, al gran salt que suposà l'escriptura fonètica, en què ja no es representaven ni objectes ni idees, sinó únicament els sons: els sons que formaven paraules. He dit que Maria Lluïsa ha explorat aquesta evolució en sentit invers: de com l'escriptura pot convertir-se en representació iconogràfica, paisatge sorprenent i entranyable. Una trobada del tot innovadora, que requereix la nostra atenció. No vull acabar, però, sense referir-me a l'altra emoció que he promès confessar. És la que em suscitaren les escultures plenes de tendresa, gràcia i elegància que Maria Lluïsa ha dedicat a les mans. Quan les veia, no em vaig poder estar de recordar la cançó de Gilbert Becaud titulada Mes mains, una cancó que Maria Lluïsa i jo sentírem no poques vegades gràcies a un vinil que m'havia regalat, per a introduir-me a la bona música, el seu oncle Joaquim Mesquida Aguiló. Era quan llavors.