Guardans, un record entranyable

Conserv un record entranyable de l'únic encontre que he tengut amb Ignasi Guardans. Ell encara era diputat per Convergència al Parlament Europeu, i encara no sabia que en les eleccions que s'havien de celebrar al cap d'uns mesos (les del juny passat) el seu partit el desbancaria com a cap de llista i el substituiria per Ramon Tremosa. Era el mes de setembre. Jo havia anat a Brussel·les formant part d'una expedició organitzada per la Comissió Europea per tal de donar a conèixer les interioritats de les més altes institucions del poder continental a una colla de periodistes de Mallorca i de Catalunya. Una de les gràcies era que coneixeríem alguns funcionaris de relleu i alguns il·lustres comissaris, i que podríem dinar amb els eurodiputats dels partits catalans.

A l'hora de l'àpat vaig procurar de situar-me a la taula de Guardans. La raó és que minuts abans ens havia amollat un discurs de benvinguda i els periodistes li havíem fet algunes preguntes. La meva l'havia molestat enormement. Simplement l'havia interrogat sobre si no pensava que eren desaforades les proclames alarmistes de certs líders polítics (Raimon Obiols entre ells) que vaticinaven que la crisi econòmica (que llavors començava a pegar fort) significava el final del capitalisme. Però la qüestió degué importunar-lo fora mida perquè la resposta que em donà fou molt hostil, com si s'hi jugàs el sou, l'orgull personal o el bon nom de la família.

Mentre m'asseia a taula, just a la cadira que hi havia davant de la seva, vaig comprovar que no li feia il·lusió tenir-me de cara. Començàrem a menjar i, mentre els altres comensals -tots companys periodistes- li anaven fent preguntes, jo vaig mantenir-me en un segon pla. Fins que, a la fi, vaig tornar a interpel·lar-lo, en referència a la relació que mantenia amb els diferents grups de pressió que ronden el Parlament i la Comissió. La pregunta era pertinent, perquè ell acabava de dir-nos que negociar amb els lobbies era una de les tasques que li prenia més temps. Però no em va respondre sinó que tornà a ofendre's i, amb gest altiu i rancorós, procedí a discutir-me que una cosa són els lobbies i una altra els grups de pressió, tan habituals en la política americana.

Se'l veia enfadat i esquerp, i mentre desgranava quina era, segons ell, la distinció exacta entre els lobbies i els grups de pressió, jo pensava que li convendria aprendre anglès, idioma en el qual el verb to lobby vol dir, justament, "exercir una pressió per tal d'obtenir alguna cosa". No li ho vaig dir perquè tampoc no es tractava de convertir el dinar en una batalleta. L'anècdota, però, em va servir per conèixer Guardans, un polític competent i astut a qui el perd -així ho han dit alguns companys seus de Convergència- el seu caràcter personalista, malmès per una concepció molt susceptible de la vanitat, que l'empeny a reaccionar a la defensiva davant tot aquell que li porta la contrària.

Després de ser bandejat per Convergència, Guardans fitxà pel Govern Zapatero com a director general de l'Institut de Cinematografia i Arts Visuals, cosa que l'ha dut a assumir el discurs dels socialistes més espanyols, com quan digué que a Catalunya hi havia el risc d'un nacionalisme totalitari. La seva darrera perla, de fa uns dies, ha estat afirmar que "el doblatge en català de les pel·lícules ha de reflectir la realitat del carrer". Algú podria demanar-li si amb això proposa castellanitzar el català, o bé si els doblatges espanyols reflecteixen la realitat del carrer. Però no valdria la pena: s'enfadaria i, ofès, contestaria amb evasives. Al capdavall, s'hi juga el sou i l'orgull personal, i el bon nom de la família -Guardans és nét de Cambó- pareix que li és bastant igual.