La platja de Lucila (1943)

"L'ona mundana es calma. Ja no cau en parracs de tenebra sobre el meu esperit desconcertat. S'ha esvaït al davant d'una realitat de sol, de matisos esmaragdins, d'inquietut fecunda. Somric al paisatge que és nou als meus ulls, ensopiment per a la meva oïda, afalagadura per a la meva carn bategant. Sonen a cargol els esclats de l'aigua. Puja en espirals l'escuma blanquíssima i s'enfonsa en la sina esponjosa de l'ona. Es posen a cantar les pedretes de la vorera quan les mou el cop de l'onatge. Passen les aus marines en vol lent, vora la platja, com una caravana pel desert blau de l'alba. M'he ajaguda a l'empar d'un para-sol de colors. I sent pujar la mar, sent que enjogassa els meus peus i quasi m'esquitxa. Hi ha voluptuositat en aquesta calma tropical. En aquest somni feixuc que produeix la llum i la veu gegant del Carib..."

Aquest fragment pertany al llibre Tres palabras y una mujer, de l'escriptora veneçolana Lucila Palacios. Com escrivia el crític Pedro Díaz, "des del punt de vista purament literari, aquesta novel·la de Lucila Palacios és una magnífica contribució a la novel·lística psicològica veneçolana. L'estil és innovador. La facilitat en els girs, tallants, suggerents, donen a la seva prosa una plasticitat, una viva emoció, amb indiscutibles mèrits artístics i narratius. El plantejament de la novel·la és perfecte. Obeeix en certa forma al patró clàssic. La disposició de l'acció es realitza dins un ordre inobjectable. No hi ha apassionaments ni desmesurades posicions. Hi predomina la sobrietat, un equilibri de positiva significació..."

"Em vingué molt de gust la recomanació del metge d'anar a la platja. Vaig evocar la mar, la seva remor, el seu anar i venir, el seu resplendir acerat sota el sol, aquest suau color de les aigües en les nits de lluna, aquesta negror inquietant sota els cels de tempesta. La sensació de misteri que ens dóna. I, sobretot, en estar-hi en contacte, sentir-lo com nosaltres mateixos, quelcom que bull d'incertesa... De bon matí prenc un bany. A l'hora que la platja es troba solitària, i jo em sent propietària i senyora de tot el litoral, arribant en el meu cotxe fins a la sorra del Carib. Ho conduesc jo mateixa i, com no hi ha tràfic, ho faig córrer fins que l'oratjol em copeja les galtes.
Aleshores sent com si tingués ales, un parell d'ales sedoses a les espatlles, molt obertes. Contempl embadalida el moviment de l'onatge. És verda la mar? En aquesta hora sembla una làmina d'acer i a poc a poc es va aclarint el dia. La llum esvaeix la broma estesa sobre l'horitzó, creix, dispersa raigs oblics en la volta del cel i escampa llavors espurnes encegadores sobre les ones inquietes..."
Pintar amb les paraules un paisatgisme eloqüent: Lucila Palacios.