Prada, refugi de llibertat

Avui s'inaugura la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra d'ençà de 1968 a Prada del Conflent. El lloc no s'escollí a l'atzar. Aquell any, el del maig francès, el franquisme, viu i repressiu, decretà dos estats d'excepció. Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya a Eurovisió si no podia cantar en català i Fraga Iribarne, el ministre que alguns creien demòcrata, declarà: "Hay que decir español y no castellano. El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar".

Sabíem bé a què ens havíem d'atendre: fugir de tant d'amor. Per això, l'agost de 1968 i sense sortir de terra catalana, el Grup Rossellonès d'Estudis Catalans va organitzar al monestir de Cuixà unes "Diades de Cultura Catalana" que, l'any següent i amb la participació de Francesc de B. Moll, adoptaren el nom d'Universitat Catalana d'Estiu. Al llarg del temps, especialment els darrers 25 anys amb l'impuls brindat per Nadal Batle i la dedicació del professor Joan Mir, la participació de les illes Balears i Pitiüses és més que notable per avalar i garantir la concepció nacional. Prada, la capital del Conflent, és el cor de la Catalunya Nord o, en paraules de Guillem d'Efak, de la Mallorca Continental. Al peu del Canigó i a 44 km al ponent de Perpinyà, és a tocar Rià, el poble nadiu de Guifré el Pilós, el de la llegenda de les ditades de sang, considerat l'artífex dels comtats catalans i, en essència, dels orígens de Catalunya. Prada era el lloc adequat, per geografia, història i tradició. La prova és que, després del franquisme, quan algunes veus plantejaren traslladar la UCE al sud o, fins i tot, fer-la itinerant, el seny va prevaldre i s'ha mantingut al lloc on es va crear.

La vila de Prada és un far potent que il·lumina i assenyala el nostre bres i les nostres arrels. Fins i tot després de l'avorrible Tractat dels Pirineus, quan Felip IV, rei d'Espanya, cedí els territoris a França, no es varen interrompre els lligams. Els habitants d'aquelles contrades sempre s'han dit catalans i les quatre barres presideixen les institucions amb normalitat. La vinculació existeix i hi ha molts d'exemples que ho validen. El 1885, Jacint Verdaguer publicà el poema Canigó, fruit de les seves estades al Conflent quan va promoure la restauració de l'abadia de Sant Martí. El 1923, Joan Salvat Papasseit, malalt de tuberculosi, fa estades a un sanatori de Vernet, just al peu del camí de l'abadia, i descriu l'oprobi que sent en el poema Les Gorges:

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya! i la remor
sempre contesta: Esclava a Espanya! 
Si prens coratge, els ulls al cel, 
i alces el braç - gest de venjança -, 
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella: També a França!

Amb precedents similars, Prada va ser una de les destinacions preferides dels vençuts després de la Guerra dels Tres Anys. El poeta Carles Riba, el president del Parlament Antoni Rovira i Virgili, l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el poeta Ventura Gassol, el geògraf Gonçal de Reparaz (cartògraf de les Balears), l'escriptor Josep Maria de Segarra, el físic Heribert Barrera i d'altres exiliats feren estada a Prada. Alguns s'hi establiren com el poeta Joan Alavedra, el fabricant de paper Lluís Guarro, el periodista Julià Gual, el músic Pau Casals i el filòleg Pompeu Fabra. La mort d'aquest, el Nadal de 1948, va esdevenir una impressionant manifestació de dol. El febrer anterior, l'Ajuntament de Prada li havia retut homenatge amb motiu del 80è aniversari i, encara ara, més de seixanta anys després, la tomba de Fabra està guarnida amb ofrenes florals que recorden el seu vigent clam a la unitat d'acció: "Entre tots ho farem tot!".

L'any abans de morir, l'estiu de 1947, amb l'ajut dels exiliats residents, Fabra va tenir esma d'organitzar unes "Diades Catalanes", per aprendre i gaudir, que avui són antecedent i referent de la UCE: cultura, ciència, esplai... i llibertat! D'aquelles diades pioneres brollaren més iniciatives, com els Jocs Florals de Perpinyà o el Festival Casals que, d'ençà de 1950, se celebra cada juliol a les esglésies de l'entorn de Prada. La refugiada Aurora Bertrana va escriure: "Prada és casa nostra". Hi estic d'acord. Per a mi i per a la gent que més estim, anar a Prada és tocar mare.