Alguns perills del mallorquinisme

Que el nacionalisme a les Illes Balears ha de tenir un component insularista constitueix una raó de peu de banc: és elemental que un país format per illes no pot bastir un nacionalisme propi sense tenir en compte aquest pilar fonamental que és l'insularisme. Seria viure fora de la realitat pretendre articular un nacionalisme que no tengués res d'insularista. Seria, sense anar més lluny, no tenir en compte la identificació de la gent. Els habitants de les Illes Balears i Pitiüses se senten, per damunt de tot i en primer lloc, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. L'espanyolitat, la balearitat, la catalanitat queden, en la consciència de la nostra gent, relegades a una posició secundària. Tot i que, òbviament, des de la nostra posició, podem argumentar sense dificultats que la catalanitat (i fins i tot, si així ho volem, la balearitat) resulta consubstancial amb el sentiment primigeni de cadascuna de les comunitats insulars. La nostra manera de ser balears (o de ser catalans) és sent mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers.

A les illes menors, l'insularisme pot xocar amb el nacionalisme si es planteja, fonamentalment, com una lluita entre cadascuna d'aquestes illes i la "germana gran", Mallorca. Un insularisme fet contra Mallorca, a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera pot ser, en el millor dels casos, localisme més o manco ranci i caspós; en el pitjor, un instrument de l'espanyolisme per impedir que la nostra personalitat es manifesti obertament (cosa que no deixa de ser una paradoxa, però s'assembla molt a la paradoxa folkloritzant del franquisme). L'insularisme, a Menorca, a Eivissa o a Formentera, ha de ser reivindicatiu davant Mallorca (en el cas de Formentera, també ho pot ser, certament, davant Eivissa), però tenint clar que els problemes fonamentals per a cadascuna de les illes (i per a les illes en el seu conjunt) no parteixen de Mallorca, sinó que tenen un altre origen i unes altres causes.
És en el cas de Mallorca on l'insularisme pot resultar més problemàtic. El nacionalisme, a Mallorca, es manifesta fonamentalment com a "mallorquinisme".

Hom parla de mallorquinisme polític com a sinònim de "nacionalisme" propi de Mallorca (o propi, per extensió moltes vegades inconscient, del conjunt de les Illes Balears). Molt rarament s'usa el terme "balearisme" per referir-se a algun tipus de nacionalisme. I, com ja és ben notori i conegut, la transició ha servit, entre d'altres coses, per estigmatitzar el concepte "catalanisme" i desactivar-lo com a instrument de definició d'una determinada opció política. Per tant, es fa necessari dur a terme algunes remarques en relació a l'ús del concepte "mallorquinisme", i a les concepcions bàsiques del mallorquinisme polític. La reflexió crec que resulta especialment interessant quan els partits nacionalistes PSM i UM (jo no pos etiquetes pel meu compte, sinó que em remet a l'autoconcepció que cada formació política té de si mateixa), tenint conselleries al govern de les Illes Balears, en algunes ocasions han actuat més com a partits "insularistes" mallorquins que no com a partits "nacionalistes", a favor del conjunt de les Illes Balears.

Pensem, per exemple, en el cas diàfan de la taxació dels béns de la cambra de Comerç de Mallorca i de la d'Eivissa i Formentera, en què el govern ha afavorit sense embuts la de Mallorca; o en qüestions com ara el transport públic, o en el percentatge del pressupost de política lingüístic invertit a Eivissa (en comparació amb el total), o amb el tractament que reben els esportistes de les illes menors, i tot el llarg etcètera que hom hi vulgui afegir. El nacionalisme, a les Balears, si realment vol actuar en benefici de tot el país, hauria de deixar de ser insularista, especialment a Mallorca, i tenir en compte el conjunt de l'arxipèlag. En aquest sentit, els nacionalistes mallorquinistes haurien de tenir en compte que no podrà articular-se cap tipus de nacionalisme viable al conjunt de l'arxipèlag sense que, des de Mallorca, és a dir, des del govern de les Illes Balears, s'articulin mesures correctores de les seculars desigualtats entre les illes. Si un departament té un pressupost de sis milions d'euros, a Eivissa n'hi ha de correspondre un de set-cents mil. Matemàtica pura. Això, sense correccions. Amb correccions, es tractaria d'arribar a un acord amb els consells insulars corresponents.

A hores d'ara, és molt difícil de corregir, aquesta deriva "insularista" de l'illa gran, perquè Unió Mallorquina és, per definició, mallorquina (i, malauradament des del meu punt de vista, no sembla que de moment hi hagi d'haver una Unió Menorquina o una Unió Eivissenca amb un pes semblant al de la balear gran) i perquè el PSM, malgrat tenir referents a Menorca i a Eivissa, sol perdre massa sovint de vista la condició de partit nacionalista (referent, si ens hem de creure el seu teòric Damià Pons, de les Balears com a nació política i dels Països Catalans com a nació cultural).