Vet aquí el títol d'una peça teatral dels germans Sirera, Josep Lluís i Rodolf Sirera, que adaptava, molt lliurement, la famosa comèdia d'Aristòfanes, La Pau. Per cert que Rodolf Sirera és el dramaturg que guanyava el 1994 el premi Born amb La ciutat perduda. Per aquest darrer títol he pensat en Ciutadella. La població menorquina de ponent no és una ciutat perduda, però prop s'hi ha fet, de perdre's, enfonsada pels mals governs municipals. Li han deixat escarransit el patrimoni, li han buidat les arques, de forma que hi havia creditors que feia dos anys que no cobraven i, és clar, ja no fiaven per abastar les demandes municipals. I la corrupció hi regnava com la porqueria als estables d'Augies, on Hèrcules es va haver d'arromangar.
Bé, però, amb els canvis polítics propiciats per UPCM, PSOE i PSM sembla que la pau pot estar retornant, i que han d'obtenir els seus fruits les hores de dedicació i l'esforç del nou equip de govern, posant seny i ordre, escoltant les raons de les propostes i de les demandes de tothom, i raonant les decisions adoptades, però sense cedir a pressions ni a amiguismes ni girant com un penell cada vegada que el vent canvia de direcció. Governar és aplicar mesures, sense improvisacions, segons uns criteris. Com és obvi, aquests s'han de tenir prèviament, s'han de fer entendre a la ciutadania, la qual cosa reclama un escreix de comunicació.
Quin argument es va inventar el grec Aristòfanes (445-387aC) per escriure La Pau? Vegi's: un pagès, de nom Trigeu, fart de la llarga guerra que assola la seua ciutat, cria un escarabat enorme, que s'alimenta de fems (allà n'hi ha a betsefs!), i, cavalcant damunt el coleòpter, vola cap a l'estatge dels déus, a qui els demana la pau. Però els déus se'n són anats, fastiguejats de les bregues contínues dels homes, i només hi ha quedat Pòlemos (el déu que encén per tot "polèmiques" o guerres), que té Irene (la Pau) segrestada dins una cova i que pretén destruir les nobles ciutats hel·lèniques. Trigeu, amb l'ajut d'Hermes (el déu més pragmàtic, el del comerç), es disposa a alliberar Irene i altres empresonades: Opora (que vol dir ‘abundància'), i Teoria (o sigui ‘el plaer de la Festa'). En aquesta nobilíssima empresa, hi col·laboren tots els camperols de l'Àtica, que actuen com a cor de la comèdia, una comèdia amb final feliç, que acaba amb un cant d'alegria.
Entesos: amb el fems i merder que produeix tanta brega i corrupció, un home senzill i assenyat engreixa un monstre repel·lent (que ens recorda el famós escarabat de La Transformació de Kafka), amb el qual, però, i amb pragmatisme, és capaç d'acabar amb tanta polèmica eixorca. Allibera Irene, o sigui, apaivaga la situació aconseguint que tornin de bell nou l'abundància i l'alegria al poble. Dues coses esdevenen, tanmateix, imprescindibles: una és prendre consciència del desgavell i no quedar-se mans fentes; l'altra, aconseguir la participació de molts dels seus conciutadans.
A moltes de les nostres ciutats les polítiques municipals dels primers anys de la democràcia, i fins gairebé la dècada dels noranta, van tenir una incidència real en la vida dels ciutadans. Les millores no sols van ser resultat de les polítiques urbanístiques (allà on es van fer bé, i a les Illes no és fàcil trobar exemples, però n'hi ha), sinó també de la dotació de serveis essencials. Es tracta de continuar aquesta línia, que els sindicalistes definien com a salari indirecte dels treballadors: educació, sanitat, serveis socials, zones verdes, aigua potable de qualitat, clavegueram, centres cívics amb biblioteques, recuperació de voreres, carrers i places per als vianants, limitació de velocitat als vehicles... Seguretat, confort, civisme...; al cap i a la fi, qualitat de vida.
Per a açò, "només" cal que la pau retorni a les institucions i que el seny, complementat amb la rauxa imaginativa, s'imposi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.