Aires mediterranis (1881)

"El llarg passeig de la Croisette dibuixa un arc vorera de l'aigua blava. Allà, a la dreta, a la llunyania, l'Esterel s'endinsa en la mar, tapant la vista i tancant l'horitzó amb l'hermós decorat meridional dels seus nombrosos cims, estranys i punyents. A l'esquerra, les illes de Santa Margarida i Sant Honorat, esteses sobre les aigües, mostren el seu dors cobert d'avets. I al llarg de l'ampla badia, al llarg de les altes muntanyes assentades entorn de Canes, la blanca multitud de xalets sembla adormida sota el sol. Es veuen, llunyanes, les cases lluminoses, disseminades pels vessants de les muntanyes, com petites taques de neu sobre un verd obscur. Les que es troben més a prop de l'aigua, obren les seves reixes sobre l'ample passeig banyat per les ones tranquil·les. Fa bon temps... Per damunt dels murs dels jardins es veuen tarongers i llimoneres plens de fruites daurades. Algunes senyores caminen a poc a poc per la sorra de l'avinguda, xerrant amb un cavaller, o seguides de nins que fan rodar els seus cèrcols de joquina. Una senyora acaba de sortir del seu petit i ben acurat habitatge, la qual porta té sortida sobre la Croisette. S'atura un moment a mirar els estiuejants, i somriu, caminant feixugament, i se'n va fins a un banc buit, just al davant de la mar. Cansada ja d'haver fet vint passes, s'asseu, esbufegant. El seu pàl·lid rostre sembla el d'una morta. Té tossina i es tapa la boca amb els seus dits transparents, com si volgués aturar aquestes sacsejades que la deixen esgotada. Llavors mira el cel ple de sol i d'orenetes, els capriciosos cims de l'Esterel, allà lluny, i molt a prop, la mar, tan blava, tan tranquil·la, tan bella. Es creu feliç. Molt feliç. I tanmateix sap que ha de morir prest, que no tornarà a veure la primavera i que, d'aquí a alguns anys, aquestes mateixes persones que desfilen al davant d'ella, tornaran, per tal d'alenar aquest aire teb d'aquesta dolça regió..."