Ricardo Tugores va néixer a l'Uruguai fa 56 anys, nét de mallorquins de Felanitx que un dia ensumaren la fam. Així que el 1905, Tomeu, Maria i Gabriel, el seu primer fill, embarcaren cap a Montevideo en un vaixell de càrrega. Pocs anys després, ja amb una altra criatura, l'enyorança els va fer retornar, però trobaren la mateixa pobresa i, per això, varen vendre la casa i partiren de bell nou cap a Amèrica, però per a sempre. Allà trobaren prosperitat amb una pastisseria, amb l'activitat immobiliària i hi nasqueren tres fills més, un dels quals, Alberto Bartolomé, dugué Ricardo al món. Un món uruguaià, però ple de pinzellades mallorquines.
De fet, el padrí Tomeu contava costums illencs i deia que els mallorquins tenim la pell lleugerament olivada perquè antigament ens barrejàrem amb els moros. La padrina Maria, que sempre tenia sobrassada a la casa i comprava ensaïmades a una pastisseria del barri de Cordón, sovint aguiava caragols i d'altres menjues de la terra mare. A principis dels 60, quan la família anava a romandre a una casa que tenien a la platja, Ricardo s'embadalia observant l'horitzó, la frontera que el separava d'una terra promesa a través dels records i la melangia de dos padrins felanitxers i americans. Aleshores encara no sabia que 25 anys després, el 9 de febrer de 1985, hi retornaria de manera definitiva.
Com es comença una vida amb paisatges i gent nova?
En arribar vaig anar a viure a Lloseta, per estar en un lloc tranquil, amb cases antigues, amb hortet; volia canviar un estil de vida de vestit i maletí per un altre de bohemi, artesà, escriptor, ecologista; tot això en una societat desconeguda per mi. Aquella fou la meva primera i gran errada.
Quins varen ser els pitjors moments de tot aquell canvi de vida?
Quan em denegaren la renovació del permís de residència. De sobte era un il·legal sense drets ni llibertats. Era un ésser invisible, no podia cridar l'atenció ni treballar en allò per a la qual cosa estava preparat, que eren les tasques burocràtiques, i per això vaig haver de fer de pintor en la construcció.
Va ser prioritari esbrinar les vostres arrels en arribar a Mallorca?
Tot d'una vaig anar a la parròquia de Felanitx, a conèixer el poble. Em contaren que la casa dels padrins era el molí d'en Ploris. Els actuals propietaris m'hi deixaren entrar i, pel que m'havien explicat, hi vaig notar pocs canvis.
Quines varen ser les primeres sensacions?
Varen ser inoblidables. Una vegada vingué des de Montevideo un cosí meu i aferrà l'orella a un dels murs de la casa amb la il·lusió de sentir-hi les veus d'altres temps.
Deixàreu l'amor a l'Uruguai o el trobàreu aquí?
Viatjà amb mi, però es va perdre i va perviure en la meva persona en forma d'amor a la vida, a mi mateix o a través d'altres relacions.
Sou de les persones que no poden deixar de viure emparellades o estau acostumat a creuar deserts?
Es pot viure en parella i passar un gran desert alhora, però sempre hem de saber netejar la casa interior. Del dolor i de l'autocompassió, no en surten res de bo.
Ara que coneixeu els mallorquins, s'ha completat el retrat del vostre padrí? Reconeixeu noves petjades felanitxeres en la seva persona?
Sí, ho tenc molt més clar; quan mir la gent del poble, de foravila, el veig a ell, amb les seves rialles, gloses, la manera de fer per encarar la vida, les habilitats de pagès... En entrar a qualsevol cafè de poble ple d'homes grans, hi reconec el meu padrí Bartolomé.
Quan deixa un de ser immigrant a la terra d'acollida?
Quan sents el trespol dels carrers de Palma com a cosa teva, quan els arribes a conèixer tan o més que els de Montevideo; quan encobeeixes els contorns, les arquitectures i, fins i tot, trobes entranyable l'olor del pa acabat de fer... quan tot això és part de tu, vol dir que ja formes part de la terra d'acollida.
Vos ha arribat ja el moment en què tot home renuncia als seus somnis?
No gens! Encara tenc molta d'energia i objectius: continuar sent feliç amb allò que faig a la premsa i a la televisió, sobretot pel que fa al programa Tots som emigrants, que s'emet a TV de Mallorca amb molt bons resultats.
Quin personatge de la història us fa més enveja?
No sé si dir-ne "enveja", però allò que es diu "respecte", el sent envers persones com Gandhi, Mandela, Sandino, Bolívar, Artigas, Zapata i el Che. Tots ells són lluitadors per la llibertat, cadascun a la seva manera. No mir com ho varen fer, sinó tot allò que donaren. Tingueren ideals i somnis. Lluitaren fins a la mort i això és el mateix que faré jo, encara que cadascú al seu lloc i salvant les distàncies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.