Tòfol Serra i Max Jacob

En Tòfol Serra el mateix pot dir-te que per amagar la melancolia no hi ha res com la bagatel·la -que no oblidem que també significa la composició musical sense forma determinada i, sobretot, de curta durada- com demanar a la clerecia massa optimista què dimonis han fet del seu Satanàs, que sembla que li han perdut tot el respecte, i del qual troba que s'han oblidat massa fàcilment. El mateix ens pot dir que l'aforisme és poesia que de líquida ha passat a un estat sòlid que defensar amb saviesa ancestral -amb un somriure als llavis- que els temes realment seriosos s'han de tractar també amb una mica d'humor o d'ironia i de gràcia. I, com a bon escriptor, és del tot conscient que la primera condició per a esser-ho és la d'esser bon lector.

En definitiva, sap que la saviesa no és mai un afer individual. Així, la seva escriptura sempre es recolza en la lectura de molts d'altres autors, com Kierkegaard o Max Jacob per exemple, defensors ambdós d'un cert humor de bona llei en l'aproximació a la veritat. Del primer, en prova del seu peculiar sentit de l'humor, cita la següent declaració: "La filosofia és la dida seca de la vida. Vigila els nostres passos però no ens alleta". De Max Jacob ens explica, convençut, la interpretació que aquest fa de la sal que els evangelis ens recomanen. La sal evangèlica no s'hauria de confondre amb l'Esperit ni amb la congruent rectitud moral. La sal a conservar admetria el recurs a la més viva imaginació, a una certa fantasia, una certa llibertat i lleugeresa en l'ús de la paraula, un sentit de la broma per arribar a una millor comprensió de les coses...

Per cert, en un dels darrers llibres publicats per l'amic Tòfol Serra, Abecé de micrologías, Edicions Cort (2008), s'ha inclòs la millor fotografia que conec de Max Jacob, una foto de la seva darrera època en el monestir de Saint-Benoît-sur-Loire, on va viure tants d'anys, de 1921 a 1928 i de 1936 fins a la seva detenció i mort el 1944, de la venda dels seus dibuixos i guaixos, i on participava en la vida monàstica com a escolà. No hi ha dubte que és de poc abans que fos detingut i internat en el camp de concentració de Drancy, on va morir de pneumònia als pocs dies, perquè ja porta, ben visible, l'estrella de jueu en la solapa esquerra. I és curiós perquè la seva cara, una mica inclinada a la dreta, no reflecteix altra cosa que bondat i una subtil alegria impregnada de pau.

La veritat és que ni la vida ni l'escriptura de Max Jacob potser no resulten gaire simpàtiques a hores d'ara. Sovint, la seva obra literària no sembla salvar-se més que per un molt peculiar sentit de l'humor. Malgrat tot, pens que mereix la pena traduir el seu poema en prosa Amour du prochain: "¿Qui ha vist el calàpet travessar un carrer? Ja és tot un homenet: una pepa no és més petita. S'arrossega de genollons: un diria que té vergonya? No, és que pateix de reuma. Una cama se li queda endarrere i la mou penosament cap endavant! A on va així? Surt de la claveguera, pobre clown. Ningú no s'ha fixat en aquest calàpet al carrer. Abans tampoc es fixaven en mi quan travessava el carrer, ara la canalla infantil se'n riu de la meva estrella groga. Feliç calàpet, tu no exhibeixes l'estrella groga!".