Per Sant Jaume

Ha estat una qüestió de gentilesa. El President Antich encara no ha rebut ni un euro a compte del finançament, però no ha tingut altre remei que convidar el Govern Espanyol a dinar.A l'hora de confeccionar el menú tothom hi deia la seva. El President Antich era partidari de menjar lleuger. Va decidir:

-Els donarem la benvinguda amb un palo amb sifó i un platet d'olives.
-Això, el vespre -li va respondre el senyor Jaume Jaume, dels transports.
-I uns caragolets picants -va continuar el President.
-Xisco, el vespre -va insistir el senyor Jaume Jaume.

Mentrestant, els cambrers omplien la taula amb les viandes més preuades: peix, marisc, carn fregida i torrada, coques salades i dolces, pastissos amb reguinyols, meló fresc, un coco!, plàtan amb bessons, etcètera.

Havien parat taula en el Club Nàutic. I per una finestra, guaitaven a l'interior una grapada de moixos de la FAI i en Matasetzes.L'Honorable Manera va veure el Cel obert.

-Guillem Martorell -va demanar a en Matasetzes-, quin és el millor dinar...?
-L'escampadissa de damunt la taula, deixa-la per a nosaltres -va decidir amb mirada docta.
Va produir-se un silenci, de desconcert i decepció.
-I al Govern què li donam...? -va demanar, cautelós, l'Honorable Manera.
Va clavar-li una mirada estil John Wayne, en Matasetzes.
-Xampany i dones -va dir-li.
Va haver-hi un ooooh! generalitzat, perquè la saviesa meravella. El President, en canvi, va pipellejar.
-Xisco, ja pararem taula anit a Algaida -va aclarir el senyor Jaume Jaume.

La idea del senyor Jaume Jaume estava ben elaborada. Ja està tip dels trens de clovella i vol aconseguir que Sor Pepiño Blanco l'anomeni director de l'AVE, de manera que avui mateix pugui berenar d'una ensaïmada amb cafè amb llet a Algaida i, amb una fua, pugui ésser a París abans que Contador. Per això, aprofitant que divendres era el dissabte de Sant Jaume, havia organitzat un sopar al més alt nivell a Algaida.

-I com arribaran a ca nostra si mai no han pujat les costes de Xorrigo...? -va voler saber el President.
Esperava la pregunta, el senyor Jaume Jaume. I va somriure amb aire de superioritat.
-Vendran amb tren -va proclamar-. Inauguraran la línia.

EL FINANÇAMENT

Qui és ric de debò, ho dissimula. El President Antich, en canvi, únicament ha rebut promeses d'un finançament just, i ha fet més renou que els obrers de Can Maneu amb la loteria. Tothom està convençut que al Govern li ha tocat la grossa. I el carrer és un rum-rum de comentaris que oscil·len entre l'enveja i l'admiració.

-Mira-te'l, a en Manera -va exclamar un pensionista en veure passar l'Honorable Manera-, ni fregat amb Netol aniria tan lluent!
-Ben segur que ha berenat de sobrassada amb mel -va pontificar un altre.

Les paraules optimistes del President Antich han satisfet tothom. Així que l'Honorable Manera, en arribar al despatx, va trobar un embós de cotxarros en el carrer.

L'esperaven tots els pobres: els Barceló, els Escarrer, els Fluxà, Piñeiro... Tots volien reunir-se amb ell, perquè l'hoteleria, més que mai, necessita una maneta.

En Matasetzes sortejava els cotxes amb la bicicleta. Remugava:
-Vatua d'ell, he de fet més equilibris que en Mestelrich!
Va alçar un braç per cridar l'atenció de l'Honorable Manera.
-Senyoret -va dir-li-, aquests senyors i jo ens distribuïm els duros a prorrateig.

LA CALOR

Dijous els termòmetres tornaren a aproximar-se als quaranta graus. El Senyor Bisbe s'espolsava les faldilles per aixecar aire, però, així i tot, des de baix li pujava una bullentor per tot el cos que no és de dir. Va pensar que el Palau Episcopal es calava foc i va ordenar a l'escolà que toqués a sometent.

-Ding, dang...! -repicaren les campanes de la Seu.
-Ding, dang, dong...! -li respongueren les de Santa Eulàlia.
I així, totes. Sant Nicolau, Sant Miquel, Santa Creu...

Els moixos del Puig de Sant Pere recordaren que feia cent anys de la Setmana Tràgica i, immediatament, decidiren fer un acte commemoratiu. Concretament, una berenada de sardina damunt l'estàtua del senyor Antoni Maura.

Hores més tard, el cotxe oficial de Sor Pepiño Blanco i de la senyora María Teresa Fernández de la Vega Sanz, circulava per la plaça del Mercat.
-¿Y esta sardina en la oreja derecha del señor Maura...? -va estranyar-se la Vicepresidenta tot reparant amb l'espina de peix que penjava d'una orella de l'escultura.
-Seguro que en su día el artista le adornó la noble testa con una corona de espinas de sabor marinero- va aventurar Sor Pepiño Blanco.

No apartava la mirada de l'espina.
-La alegoría es genial -va afegir-, porque gobernar es padecer.
-¿Por donde andaba ideológicamente Don Antonio...? -va demanar-li la senyora de la Vega.
-Por aquel entonces por áridos caminos -li va respondre Sor Pepiño Blanco-. Al día de hoy por nuestra izquierda.
Va quedar pensativa, la senyora de la Vega Sanz. Va decidir:
-Lo hablo con el maestro Ortega. Se impone una revisión histórica.

LA RECERCA

El divendres, a hora foscant, Algaida aromava a alfabeguera, a rialla jove -aroma de mar i de rosa-, a ensaïmada acabada de treure del forn. Va haver-hi un ensurt: a les vuit, el dimoni ballava a la plaça i el President, de lluny, el va confondre amb la senyora María Teresa Fernández de la Vega Sanz.

-Redell...! -va exclamar- encara no hem enfornat el rostit i ja fa cucaveles per la plaça!

Tanmateix va ésser un error. I tan de bo no ho hagués estat. Tocaren les nou. I tocaren les deu. Tocaren les onze i les dotze.

A les dotze i quart, amb el sopar fred, el senyor Jaume Jaume va saber que el tren presidencial havia acabat el combustible en un ametllerar de Santa Eugènia.

-Què feim...? -va demanar-li el President.
-Agafa un quinqué i anem a cercar-los -li va respondre el senyor Jaume Jaume.

I a les dues de la matinada, i a les tres i a les quatre, el President Antich i el senyor Jaume Jaume cercaren amb un llum d'oli el Govern Espanyol entre Santa Eugènia i Algaida.

Resava, el President:
-Santa Bàrbara va pel camp/ amb el llum de l'Esperit Sant...
-Baixa la veu -li recomanava el senyor Jaume Jaume-, no sigui cosa que ens senti n'Aixartell i ens foti escopetada.

Continuava, el President:
-L'Esperit Sant li va dir:/ Bàrbara que fas aquí...?
Va recapacitar, el senyor Jaume Jaume.
-Xisco -va demanar al President Antich-, què putes hi té a veure Santa Bàrbara si no trona...?

Va sospirar el President.
-Però tronarà -li va dir-. Si no els trobam abans que claregi, tronarà més que en el Gurugú.

Tingueren sort. A trenc d'alba la veu inigualable de Sonsoles Espinosa els guià fins al tren. Cantava "La moza se va a por agua" i l'acompanyaven rossinyols, pinsans i caderneres.
Allò que més greu va saber al senyor Jaume Jaume va ésser que, en arribar a Algaida, el sopar ja era fred.