Aminetu Haidar, una dona de coratge

Aquesta setmana ens ha visitat Aminetu Haidar, un dels emblemes de la resistència dels sahrauís dels territoris ocupats. Ha estat rebuda per les autoritats, ha fet una conferència i ha parlat amb els principals mitjans de comunicació. Ha fet arribar el missatge de la dramàtica situació de repressió en què es troben els sahrauíus de ciutats com El Aaiun, Smara i Dakhla (les originals, no els campaments de refugiats que serven, amb el nom, la memòria del país perdut): presoners a la seva pròpia terra. La història d'Aminetu és, tota ella, un testimoni de la violació dels drets que pateixen els sahrauís que gosen reivindicar la seva dignitat: als divuit anys va anar a la presó, on ha passat alguns anys de la seva vida, ha estat víctima de tortures, viu sotmesa a una intensa vigilància policial... Només el relleu internacional que ha adquirit el seu nom obliga el règim marroquí a deixar-la sortir del país i a visitar llocs on pot fer arribar el seu discurs de denúncia.

Ella mateixa recorda, però, que a molts d'altres activistes se'ls nega la llibertat de moviment i que Marroc continua ocultant la situació del Sàhara ocupat posant tots els entrebancs possibles a l'entrada d'observadors internacionals. Les persones que han assolit la categoria d'emblema d'una lluita deceben, algunes vegades, en el tracte en curt. Aminetu Haidar, no. Al contrari: Aminetu encisa amb la seva barreja de determinació i serenitat, de coratge i calidesa. Encisa, també, amb la modèstia no impostada amb què assumeix la seva condició de simple testimoni, d'algú a qui correspon jugar un paper rellevant però que no deixa de ser una peça més d'una col·lectivitat que se sent oprimida i que es vol fer sentir. Voldria destacar dues qüestions, de tot allò que vaig sentir dir a Aminetu Haidar. En primer lloc, l'expressió d'un sentiment de decepció profunda respecte del paper jugat per Espanya. Els sahrauís sempre han tingut una consciència nítida que l'antiga potència colonial els va abandonar, l'any 1975, a la seva sort.

Al mateix temps, però, han valorat totes les mostres de suport procedents de centenars d'institucions i entitats espanyoles, i han volgut confiar en un canvi de posició de l'antiga metròpoli. Les posicions de l'actual govern Zapatero (la venda d'armes a Marroc, l'aprofitament d'acords comercials europeus amb Marroc a costa dels recursos sahrauís, les insinuacions de suport a les tesis de l'anomenada "autonomia") estan duent la decepció sahrauí amb Espanya més lluny del que havia arribat mai. Fa trenta-quatre anys que els vàrem abandonar, i ara els abandonam més que mai. Destacaré, en segon lloc, la seva aposta per la resistència pacífica, acompanyada, això sí, d'una lúcida consciència de les dificultats perquè les joves generacions hi continuïn creient. L'opció per la solució pacífica ha estat, des de l'any 1991, invariable marca de la casa per als sahrauís. S'han guanyat, així, reconeixement i legimitat als ulls de gent de tot el món.

El més dramàtic, però, és que no els ha permès superar la situació de trencament, ocupació i exili, i que els joves que tenen televisió i antenes parabòliques veuen com l'atenció del món gira cap als conflictes allà on hi ha foc i sang. L'advertència d'Aminetu (que també ens recorden tants altres sahrauís) és clara: si el món no fa que aquest poble recuperi la seva terra, els dirigents que sempre han apostat per la negociació perdran tota la legitimitat davant els seus. No sabem si una altra via serà més efectiva: podem estar segurs, però, que causarà molt més dolor.