TW
0

La primera vegada que vaig veure en directe en Baltasar Porcel va ser a la Casa Museu Llorenç Villalonga. Jo tenia denou anys i ell hi havia anat a impartir una conferència sobre el quarantè aniversari de les Converses Literàries de Formentor. Porcel, aquell vespre, va estar pletòric: encara el veig -i el sent- gesticulant i parlant apassionadament, contant anècdotes amb un to entre burleta i mitològic, deixant anar aquelles sentències vitalistes i rotundes que li eren tan pròpies, de Whitman mallorquí o de Nietschze andritxol. Vaig sortir de la conferència amb la mateixa sensació que em pren després d'haver vist una posta de sol espectacular, un bosc frondós o un braç d'ones envestint incansables contra les roques. ¿Com és possible -em demanava- que hi càpiga tanta vida en un sol home? Després d'aquell dia, el vaig començar a llegir amb un fervor que ja no se m'estroncarà mai.

Amb les seves novel·les, amb els seus assaigs, amb els seus articles, Porcel ha creat alguna cosa més que una gran obra literària: ha expressat i ha refet el món, ha fet més viva la vida. En les seves pàgines, hi conviuen els alens antics d'Homer, els fulgors plàstics de Shakespeare, les vastes maniobres del món de Balzac. Si no hagués escrit en català, potser abans de plorar la seva mort hauríem celebrat el seu premi Nobel. Ara, però, això ja és igual. Baltasar Porcel és mort, però ha tengut una vida plena i excitant, plena d'aventures, d'esforços, de triomfs majúsculs: vida d'Ulisses contada per Dumas. I, és clar, també ens ha llegat una obra excepcional, que es mereixeria perdurar tants segles com la Serra de Tramuntana i la Mediterrània, que ell va estimar tant i va saber descriure tan bé.

La gratitud que li devem per totes les obres extraordinàries que va escriure (perquè els seus llibres susciten admiració, però també i sobretot gratitud) només és comparable a la lliçó que, potser sense pretendre-ho, ens va donar a molts escriptors joves. Sí, Porcel ens ha ensenyat que, si escriure és l'ambició, viure és la feina.
Aquests dies tots els diaris aniran plens amb la notícia de la seva mort, però jo cada vegada que en llegeixi alguna pensaré que, diguin el que diguin, la mort només s'emporta del tot aquells que no s'atreviren a treure tot el suc a la vida. Porcel s'hi atreví i ho va aconseguir. Porcel encara és aquí. Per adonar-se'n o recordar-ho en el futur, bastarà llegir qualsevol dels seus llibres.