Autonomia i territori

El passat dilluns en Miquel Payeras publicava en aquestes pàgines un article sota el títol "Cabrera, Autonomia i Territori". En aquest article el seu autor feia una sèrie d'afirmacions provocatives que, com a mínim, ens hauríem de provocar alguna reflexió. La tesi principal de l'escrit que comentam és que l'autonomia a Balears ha servit per destrossar el territori, perquè les màfies locals s'enriquissin i, conclou, que abans de l'autonomia el territori estava molt més ben protegit. Aquesta tesi em sembla una mitja veritat o una mitja mentida. Primer de tot perquè em sembla una afirmació tan gratuïta com ho seria dir que d'ençà del Decret de Nova Planta s'ha destrossat molt més el territori que durant l'època del regne privatiu.

Què vull dir? Que les circumstàncies econòmiques i demogràfiques presenten unes diferències tan abismals que, en aquestes condicions, les comparacions no funcionen. La bombolla immobiliària, l'enlairament del sector construcció i la migració dels darrers trenta anys és una realitat de la qual és un reduccionisme i una falsedat culpabilitzar les comunitats autònomes. Segur que les autonomies tenen alguna part de culpa, ara, no tota. Gran part dels problemes urbanístics que tenen les nostres zones turístiques provenen del desenvolupisme que va impulsar el règim franquista per superar l'aïllament i la grisor de la posguerra, d'aquesta època són els establiments més densificats i més impactants, d'aquesta època són la majoria dels establiments que molts voldrien sotmetre a una reconversió.

Per què hem de suposar que davant la gallina dels ous d'or, davant el boom constructiu i el guany fàcil, l'estat hauria estat més restrictiu que allò que ho han estat les institucions d'autogovern de les Illes Balears? Això és un apriorisme de prova impossible. De totes formes, sí que tenim dades que no ens conviden a compartir la tesi. La primera dada ja l'he constatada: els antecedents dels anys setanta no es caracteritzen per una planificació a llarg termini pensant en la qualitat i la preservació. Una segona dada la legislació estatal en matèria de sòl i de medi ambient no s'ha caracteritzat precisament per anar en un camí tan invers al seguit per les autonomies, cal recordar que l'estat en plena democràcia va dictar una llei en què es disposava que tot aquell sòl que no tengués valors ambientals rellevants deixava de ser sòl rústic i passava a ser sòl urbanitzable. I, sobretot, on es troba escrit allò què és correcte i allò què és incorrecte.

L'ocupació del territori impulsada o permesa és correcta o és incorrecta? Doncs, és una qüestió absolutament opinable i discutible; ara, allò segur, és que és bàsicament el reflex del que volia la majoria de la societat. I per això hi ha diferències substancials entre allò que s'ha fet a Balears i allò que s'ha fet al País Valencià o a Múrcia. Es podien fer les coses d'una altra manera? Segur que sí. Millor? Depèn que estenguem per millor. Hi ha però altres preguntes: volia la majoria de la societat que les coses es fessin d'una altra manera? Si hagués estat competència de l'estat, el procés s'hauria suavitzat o s'hauria augmentat? En Payeras posa en qüestió que l'autonomia sigui bona i ho motiva atesos els casos de corrupció i les imputacions.

En general, que l'aproximació del poder als ciutadans és bona no és una cosa que només defensin quatre il·luminats o quatre nacionalistes, el principi de subsidarietat és un principi perfectament conegut, més europeu i modern impossible, i que alguna cosa té a veure amb això. Què hi hagut màfies locals i corrupció? Segur que sí, ara, on està escrit que si la competència fos de l'estat no hi hauria hagut màfies i corrupció, o que no hi hauria hagut especulació. De carn dèbil n'hi ha a tot arreu.