Una justícia kafkiana

Una justícia kafkiana arriba a esser tot un penible espectacle, gairebé inenarrable, que ens hauria de fer venir les llàgrimes de ràbia als ulls. Perquè el soscavament que pot suposar per a un estat de dret -almanco des del punt de vista del ciutadà o súbdit, que és el que hauria de comptar més!- és del tot transcendent, i, certament, no admet d'esser tractat amb cap mena d'eufemismes. Però per molt que l'equitat se'n vagi a fer punyetes, per més que els drets dels que hi estam sotmesos es vegin objectivament defraudats -quan no atropellats-, està vist que el grau d'aguant o de paciència -o d'embotiment- de la ciutadania en general, davant tanta ineficàcia i tant de gremialisme arriba a magnituds realment extraordinàries i d'allò més preocupants.

Fins al punt que resulta perfectament raonable i d'acord amb l'experiència l'acceptació de la maledicció gitana, tengas pleitos y los ganes. I fins al punt també que ja s'ha fet habitual de llegir en la premsa, de tant en tant -com si fos la cosa més normal d'aquest món-, la posada en llibertat per error de traficants de drogues, i altres angelets -presumptes, això sí- semblants. O de tenir notícia de les conseqüències escandaloses de l'actual manca de comunicació efectiva i al moment entre els distints òrgans de l'administració judicial. Per descomptat, no hi ha dubte que una bona part d'aquesta darrera problemàtica -la ineficàcia administrativa o burocràtica- és responsabilitat d'una deplorable manca de finançament per part de l'estat. Perquè sembla com si la inversió pública en aquesta funció pública fonamental no resultés rentable electoralment! Però, tanmateix, aquesta garrafal irresponsabilitat per part de la classe política, de qui té la pella pel mànec dels pressuposts, no vol dir que pugui justificar-ho tot i que la classe judicial pugui rentar-se les mans com Pilat, fins i tot si el seu número d'integrants resulta insuficient.

Perquè també és prou difícil provar de posar-nos dins la pell o dins la còrpora dels membres d'un col·lectiu que té la responsabilitat moral d'impartir-la, aplicant la lletra de la llei, certament, però que, arribat el cas, si aquesta lletra, o alguna part d'aquesta lletra, és inaplicable en consciència, o si la manca de mitjans fa pràcticament impossible l'exercici d'aquesta responsabilitat, sols té dos camins possibles per a no resultar empastifat i, d'alguna manera, corromput. O protestar públicament contra l'estat (que és el darrer o primer responsable d'assegurar el manteniment de l'estat de dret), de la manera més ferma i contundent, o presentar la dimissió. I no conec cap cas -¿n'hi ha hagut cap?- de jutges o magistrats que hagin dimitit per motius de consciència.
Acabaré recomanant encaridament a tota la judicatura i a tots els funcionaris que treballen a les seves ordre la lectura d'El procés, de Franz Kafka, una lectura que hauria d'haver estat obligatòria en el transcurs de la seva formació.