El meu professor alcavot

Fou, tanmateix, una "laudatio" una mica especial, perquè no vaig considerar oportú dedicar-la a recordar els mèrits de l'homenatjat, que figuren ja a totes les enciclopèdies. La meva intervenció tengué un altre propòsit, una altra intenció. Per poder-ho complir vaig haver de recordar una de les pel·lícules més dures i cruels que vaig veure durant la meva infantesa. Aquest film fou Cangaceiro, amb un guió que pretenia descriure la vida aspre, seca i immisericordiosa dels "cangaceiros" -una mena de ramaders bandejats- que vagaven pel desert brasiler, pel "sertao".

La música de Cangaceiro em quedà gravada per sempre, sobretot aquella cancò que es titula Mulher Rendeira i que al principi diu "Ole,Mulher Rendeira, tu me ensina a fazer renda, eu te ensino a namorà". "Rendera, si m'ensenyes a fer randa, jo t'ensenyaré a enamorar-te". Des que vaig conèixer Gabriel Janer, a mitjan anys seixanta, la nostra relació va tenir prou a veure amb la relació del cangaceiro i la seva rendera. No és que jo l'ensenyàs a fer randa, però ell sí em va ensenyar a enamorar-me: a enamorar-me del món i la bolla. Gairebé com l'ase d'en Mora.

El dit aprenentatge començà -ho record com si fos ara- amb un quadre de John Ulbricht, que Gabriel i Alícia havien adquirit, i que representava les flors blaves de la meravellera. En Biel em remembrà aquell vers que ell atribuí a Maria Antònia Salvà i que diu "la meravellera s'emmeravellà". No en calgueren més explicacions. Després de John Ulbricht vengueren Richt Miller, Damià Jaume, amb qui vaig descobrir de quin color era la nostàlgia; Angela Von Neuman i la seva joia de viure; Sartre, els ametlers i totes les primaveres anticipades de la vida; Marco Polo, que mai, encara que sempre, parlava de Venècia; Josephine Baker, que tenia dos amors, el seu país i París; Ronsard, que ens aconsellava collir totes les roses de la vida; Dant, Salvador Galmés, Gabriel García Márquez, les flors de Pasqua, els lledoners de les clastres, el sexe, i fins i tot el sexe reprimit i popular, com a motor de la creativitat humana; Chavela Vargas, aquella poltra mal aregada; Josep Maria Llompart, les sardonaies, Sara Montiel, els albons de Castellitx, el noms metafòrics de les eines de la reproducció humana, Edie Piaff, les orquídees boscanes, Jacques Brel, Mossèn Alcover, Baudelaire, els aucells asprius, el balls vitencs, el dimoni, que ens indica, savi com és, on habita el plaer, el riure, la befa i escarni, les festes llunyanes, les fades morganes, Azúcar Moreno, Tatuaje, Goldoni, la pluja suau i benigna... Hi podria estar fins demà -vaig dir a l'acte- anomenant els amors que l'amic i mestre Gabriel m'ha empeltat, i fins demà passat intentant expressar-ne el meu quasi incommensurable agraïment.

Els anys de pràctica m'han permès llegir en veu alta un text i mentrestant pensar, a estones, en una altra cosa. Mentre desgranava el meu discurset, en venia al cap la idea de si aquest paper de "cangaceiro", d'alcavot, no era en el fons el més propi de la nostra condició de professors? Si, ben mirat, la nostra tasca no consisteix a intentar empeltar als nostres alumnes l'amor per totes les coses que hi ha en aquest món i per les idees que la humanitat ha aconseguit formar-se sobre elles. Aquelles idees i paraules que ens diuen el que són i el que signifiquen les coses i, encara més, la voluntat, descoberta per la poesia, que tenen de ser i significar una altra cosa?.

No sé què diu Bolonya d'aquesta tasca d'alcavots o de cangaceiros que, pens, ens és tan pròpia a qui ens agrada ensenyar. Ensenyar a enamorar-se, bàsicament.