Larsson, la furbizia i Berlusconi

Quan vivia a Itàlia vaig aprendre una cosa; pels italians no hi ha res més important que ser ‘furbo'. Jo com a mallorquí ho vaig entendre de seguida, ja que també per un pobler tampoc hi ha res més important que ‘anar viu' o ‘ésser viu', és a dir, i copio del diccionari: ‘Prompte per a concebre o comprendre les coses; despert d'esperit, sobretot de facultats cognoscitives'. El nostre ‘anar viu' no té cap connotació moral negativa, així que potser que un ‘furbo' italià sigui un ‘bergant' dels nostres, un home de ‘bergada' o ‘brigada' -gregari o de tropa-, per tant astut i de conducta moral tortuosa. La ‘furbizia' és la qualitat d'astut, és ‘furbo' qui va viu i orelles dretes, qui és hàbil per treure un bon rendiment als seus atributs, béns, facultats, contactes personals, qui sap sobreviure peti qui peti.

Pels meus amics italians -eren ‘males companyies'- no hi havia res més lloable que ser ‘furbo', no anar per la vida com qui travessa un camí ple de dificultats i impediments, sinó com qui sap trampejar, olorar les oportunitats, sempre tenint poca sensibilitat, sense saber el significat -és de ‘furbos' ignorar-lo- de paraules com cínic, pocavergonya, oportunista o abusador. El ‘furbo' té pocs escrúpols, un llast massa feixuc per qui només aspira a ascendir, a realitzar les seves ànsies poc elevades. El ‘furbo' ha tingut la seva representació pictòrica a les obres del gran Caravaggio; pensem en La vocació de Sant Mateu, quan Jesús entra en aquell soterrani i assenyala el recaptador d'impostos, que seu envoltat de ‘furbos'... Però allà on el ‘furbo' s'ha fet popular i universal és en la figura de Berlusconi.

Algú s'imaginava que l'escàndol -ho és?- de les fotografies libidinoses a la seva mansió de Sardenya li passarien factura electoral o que decaurien els seus índexs de popularitat: ha estat tot el contrari. Els italians l'admiren més que mai; per què no haurien de fer-ho? Berlusconi és el ‘furbo' que l'esperit popular reconeix com l'heroi del moment, un ‘superhome de masses'. Triomfador, ric, envoltat de dones joves als 72 anys d'edat, humorista sense gràcia, desimbolt, fent sempre el que li rota. La gent s'hi reconeix, igual que mitja Europa s'emmiralla ens els venjadors descarats i moralistes d'Stieg Larsson, i gairebé pels mateixos motius: fan els que els sembla sense demanar explicacions ni acceptar censures.

Mentre la ficció és de Larsson -de les seves dones furioses i fustigadores i dels seus herois caçadors de ‘furbos' a la sueca: empresaris corruptes, feixistes, prevaricadors- la realitat és de Berlusconi, l'home que no estimava les dones i que compendia tots els pecats del qui, davant el món, només saben dir res més que ‘és una vergonya' i seguir llegint alguna gruixuda i avorrida novel·la d'èxit. La qual, ens mans de la ‘furbizia' dels editors del país, no s'ha traduït de la llengua original, sinó d'alguna llengua propera i accessible als traductors mal pagats. Tot un homenatge a Larsson, a qui Berlusconi no llegirà perquè és massa viu.