Fa uns anys es va comentar molt la compra de finques rurals duita a terme per ciutadans estrangers. Hi havia compres amb finalitats residencials i d'altres amb una expectativa més directament especulativa. Aquestes darreres sempre comptaven amb la complicitat de grups empresarials i polítics del propi país. Un bon grapat d'esguerrades territorials són el resultat d'aquestes aliances. La compra de terres per corporacions estrangeres és una realitat antiga. Però en els darrers anys ha aparegut un fenomen nou en la seva finalitat i intensitat. És allò que es denomina the last land grab (la darrera apropiació de la terra).
A partir de la crisi alimentària iniciada l'any 2007, amb l'espectacular pujada dels preus dels aliments, la compra o arrendament de grans extensions de terres a Àsia, Europa, Àfrica i Amèrica s'ha consolidat. La finalitat en aparença és la de garantir el subministrament d'aliments a països rics que disposen de poca terra i molta població, però una anàlisi més detinguda hi troba altres raons al costat d'aquesta.
La sud-coreana Daewoo Logistics havia llogat per 100 anys la meitat de la superfície agrària de Madagascar per sembrar-hi soja i blat de les Índies. Aquest país insular té el 70% de la població sota el llindar de la pobresa i aquesta alienació del seu recurs més bàsic hauria comportat un desastre social i ecològic. Però no sols és Madagascar que ven o lloga la terra. Entre els venedors hi ha països africans com Ghana, Sudan i Tanzània, americans com el Brasil i l'Argentina, asiàtics com el Pakistan i Filipines i europeus com Rússia i Ucraïna. Es calcula que el total de terres de conreu sota control d'inversionistes estrangers és de 20 milions d'hectàrees (bastant més que tota la superfície conrada a l'Estat espanyol, que és d'uns 18.000.000 d'hectàrees).
A Tanzània, una empresa alemanya té un projecte de biodièsel per 200.000 ha (més que la superfície agrària conrada a les Balears). Una companyia noruega ha comprat 38.000 ha a un cap tribal de Ghana. Una casa d'inversions russa ha comprat 300.000 ha a Ucraïna. Líbia ja disposa de 200.000 ha en aquest país. El banc Morgan Stanley ha comprat 40.000 ha a Ucraïna i la britànica Landkom, 100.000 més.
Inversionistes suecs han comprat 500.000 ha a Rússia. La casa Benetton posseeix 900.000 ha a l'Argentina. La classificació dels compradors la lidera Corea amb 2.306.000 ha (més que les terres fèrtils que hi ha al país). La Xina disposa de 2.009.000 ha fora del país, però amb el seu desenvolupament econòmic n'ha destruït 8.000.000. Aràbia Saudita té 1.610.000 ha, els Emirats Àrabs Units en tenen 1.280.000 i el Japó en controla 324.000. En tot aquest bull s'hi barreja la compra de terres per intercanviar "crèdits de carboni" en el mercat, l'especulació pura i el desig de no dependre del "lliure mercat" alimentari.
El procés du a situacions absurdes com que Rússia compra terres a Ucraïna i els suecs compren terres a Rússia, Aràbia Saudita compra terres a Egipte i Egipte en compra al Sudan, la Xina en compra a Filipines i els japonesos en compren a la Xina. S'ha posat en marxa un procés, vinculat al model de les plantacions agroindustrials i als transgènics, que expulsa els agricultors de les terres fèrtils i instal·la grans explotacions enfocades no a alimentar les poblacions locals, tasca en la qual no hi ha negoci, sinó a les exportacions de biocombustibles i de productes bàsics per a l'agroindústria com la soja i el blat de les Índies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
És tan difícil poder fer front a tot això?