El costum de desaparèixer

En un article recent vaig afirmar que els països en bona mesura són com es proposen ser. Era una afirmació coixa, que deia només mitja veritat. La part de veritat que hi faltava -o que just s'insinuava- és que els països en bona mesura també són com s'acostumen a ser. Fins i tot es podria dir que la personalitat d'un país depèn de com es resol la tensió entre aquests dos pols, de quina d'aquestes dues forces -la voluntat o la resignació, la fortalesa pugnaç o la flonjor acomodatícia- s'imposa o predomina sobre l'altra. L'adolescència, que és la fàbrica moral i anímica de l'edat adulta, el laboratori on es crea el caràcter que una persona tendrà en el futur, serveix d'exemple. Si, als desset o devuit anys, un adolescent (imaginem-lo desficiós, insegur i abúlic) es resigna a ser com és i assumeix que al llarg de tota la vida serà més o menys igual, la seva personalitat adulta quedarà indefectiblement marcada pel que, en aquells anys primers, va ser -va sentir, va pensar i etcètera.

En canvi, si l'adolescent en qüestió pren la resolució (racional o instintiva, però en qualsevol cas decidida, ferma i constant) de ser d'una altra manera -perquè no se sent bé com és, o perquè s'adona que no li surt a compte continuar sent-ho-, i s'esforça per canviar i millorar-se, per arribar un dia a ser com li agradaria, la seva personalitat futura tendrà molt menys a veure amb com era d'adolescent que amb el que llavors desitjava o es proposava assolir. A l'hora de definir una persona, és important establir quins són els seus trets distintius, però encara és més important aclarir si allò que preval en el seu caràcter és la fortalesa voluntariosa i decidida o l'hàbit fluix i resignat. Al capdavall, els trets d'una persona són sotraguejats i afectats cada dia pel corrent de les circumstàncies: un que tendeix a l'alegria es pot sentir momentàniament trist, un que és valent pot tenir una flaquesa de covard, un que és ferm i obstinat pot passar una temporada sotmès a la feblesa i la desídia... El que compta de veres, doncs, és com reacciona una vegada s'hagin normalitzat les circumstàncies que el sotraguejaven.

El mateix passa amb el funcionament o el temperament col·lectiu dels països -o de les ideologies.
Durant l'etapa final i, sobretot, després de la segona legislatura del PP, amb majoria absoluta al Govern central, el catalanisme -bàsicament el de Catalunya, la realitat de les Balears i del País Valencià és més estructuralment asfixiant- pareixia que per fi s'havia espolsat l'actitud atemorida de qui es limita a veure-les venir. Els diaris començaren a anar plens d'articles postulant la independència, els dirigents d'ERC passaren a tractar la idea de l'emancipació nacional no com una utopia sinó com un succés factible (o, quan l'eufòria es disparava, gairebé imminent), i fins i tot alguns sectors de Convergència adoptaren un to fortament sobiranista.

D'aleshores ençà, el sentiment sobiranista -així ho indiquen les estadístiques- s'ha estès i, en una franja relativament important, s'ha consolidat. Així i tot, en vista de com han anat durant els darrers anys les coses (els tripartits ineptes, l'Estatut rebaixat i menyspreat, l'espoli fiscal que no s'atura...), una sensació secular de desorientació i desànim ha reaparegut. L'abstenció i els resultats de les passades eleccions europees en són la prova. Ni els discursos abrandats, ni el carisma (efímer) d'alguns líders, ni les manifestacions multitudinàries semblen haver servit de res... Pel catalanisme, el perill seria prendre's això com un retorn a la trista normalitat. Quan és justament el contrari: ara és quan s'aclarirà, d'una vegada per totes, si la voluntat de ser és més forta que el costum de -lentament, mansament- desaparèixer.