Dos grecs optimistes (424 aC)

"La nostra forma de govern no ha de tenir enveja de les institucions dels altres pobles veïns, perquè nosaltres sóm més el model que no pas l'imitador. De nom és una democràcia, perquè el govern no es troba en les mans d'uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, segons la consideració de la qual gaudeix cada ciutadà en algun aspecte, i no per raó de la seva classe, sinó pel seu mèrit personal, és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer algun servei a l'Estat, no li és cap entrebanc la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública. Per respecte, complim exactament les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, i sobretot les establertes en benefici dels que pateixen la injustícia i les no escrites la transgressió de les quals du el menyspreu general."

Aquest text correspon a l'obra de Tucídides (II,37), historiador de l'antiga Grècia, nascut a Atenes el 460 abans de Crist i mort a la mateixa ciutat el 400. Encara que hi ha poques dades segures sobre la seva vida, es sap que procedia de bona família d'origen traci i que era amic de Pèricles. El nomenaren estrateg l'any 424 i li encomanaren el comandament d'una esquadra encarregada de vigilar la costa de la Tràcia. Tanmateix, no pogué salvar la ciutat d'Anfípolis, que va caure en mans de l'enemic, i per aquella errada fou condemnat al desterrament. Degué viure a Tràcia per espai de dues dècades i retornat, amb permís o sense, a Atenes, morí assassinat. Una vida trista, com podem veure, que es desdiu de les lloances que Tucídides feia de la pàtria per sentir-se'n després, a l'hora real, molt mal pagat.

Lloances feia també Sòfocles a la seva Antígona, quan considera l'ésser humà la primera meravella de l'Univers... "Moltes són les meravelles que hi ha dins l'Univers, però la més gran meravella és l'home, que dins la tempesta marítima sap navegar entre les ones escumoses aidat pel vent. L'home fatiga la divinitat suprema, la terra inesgotable, l'anar i venir de l'arada, i domina la tribu dels ocells lleugers, les colles dels animals salvatges, la fauna oceànica, que amb el seu enginy captura i caça mitjançant les xerxes de la seva invenció. Sap ensinistrar el cavall de poblada crinera i també el bou infatigable. I domina el llengautge i el pensament, que són àgils com el vent, i també les lleis i els costums i moltes altres coses que s'ha ensenyat a si mateix, i es sap protegir igualment dels dards dels gels, del mal temps, de la pluja inclement... perquè troba ginys per a tot i, quan no en té, per prudència intel·ligent, no hipoteca el seu futur. Pot guarir malalties i l'única cosa que no pot evitar, malgrat la seva saviesa, és la mort..." Del mateix segle que Tucídides, Sòfocles (495-406 aC) en compartia, com podem veure, l'entusiasme envers el món que els havia tocat viure.