No saber guanyar

La desmesura ha estat la reacció del PP a la seva pròpia victòria electoral, la desmesura i la requalificació fraudulenta del vot. Qui diria, a la vista de les conclusions que han tret els "populars" de la jornada de diumenge passat, qui diria que es tractava d'unes eleccions europees? I qui els dóna dret a interpretar el vot en una clau diferent d'aquella que figura a l'enunciat? Voldríem poder creure que Rajoy i els seus no atorguen representativitat universal als militants que, la nit de diumenge, festejaren al carrer els resultats de les eleccions europees cridant l'eslògan "¡Zapatero, dimisión!". La intel·ligència i la subtilesa de la demanda d'aquests militants no pot amarar el sentit de l'estratègia política del PP; hem de suposar que els responsables disposen de mecanismes més precisos per establir la relació causa-efecte.

I, això no obstant, hem vist com gent de la cúpula del partit llegia els resultats en la mateixa clau dels cridaners del carrer de Génova, Madrid. En el fons, les coses que demana/exigeix la senyora Cospedal es podrien resumir en la dimissió de Rodríguez Zapatero. Cospedal les demana amb una unció i una autoritat que no permet una interpretació irònica de les seves proclames. No és que la victòria electoral els hagi posat contents i que l'humor els vessi de l'olla quan presenten exigències en matèria de política estatal. Així, la part més fanatitzada de la seva militància a la força ha d'interioritzar l'autoritat per a interpretar les dades electorals segons conveniència de cada lloc i de cada temps. Ara han guanyat les europees? Idò, endavant: "¡Zapatero, dimisión!".

I la gent en general? La gentada que no va anar a votar, la parròquia que no va anar a votar perquè no tenia ben clar de què es tractava, o perquè Europa és un laberint en el qual no acaba d'orientar-se, quines conclusions han de treure de la reacció del PP? Si la confusió prèvia a les eleccions va frenar el vot, l'actitud dels "populars" sens dubte haurà contribuït a augmentar la ignorància sobre aquelles coses amb què cal relacionar la jornada de diumenge passat. Com més confusió, més abstenció, sens dubte, i aquests dies el PP ha estat treballant a escarada per confondre la gent. Tot això els hem d'agrair. En lamentar l'abstenció, fan un exercici de cinisme que lleva el singlot.

No els deu disgustar saber que no estan sols en aquesta cerimònia de la confusió. Cadascú segons el seu propi ritual, gairebé totes les formacions polítiques, després de comptar els vots, han donat l'esquena a Europa i han procedit a obtuses lectures de cirurgia estètica. Els socialistes, que aquesta vegada han estat moderats pel que fa al conjunt de l'Estat, també localment han desnaturalitzat el sentit europeu del vot i n'han fet femada per a altres sementers. El cas dels socialistes catalans, amb Montilla proclamant una victòria que les urnes no pogueren confirmar, per ventura seria el més cridaner. Però, en qualsevol cas, qui té més tambors fa més renou, i totes les músiques han estat totalment o parcialment engolides per la barrumbada confusionària d'un PP que no sap contenir l'eufòria de barral.