Participació i llibertat

Amb una participació que només ha superat lleugerament (46% contra un 45,9%) la que va mobilitzar les passades eleccions europees, s'imposa una reflexió seriosa sobre què significa la vida democràtica. A la resta de països europeus, aquesta xifra s'ha enfonsat encara més, cosa que pot motivar diverses lectures. Siguin aquestes quines siguin, la realitat sempre serà que més de la meitat de la gent convocada a les urnes no ha acudit al seu col·legi electoral a complir amb el tràmit de la papereta. És veritat que aquesta campanya no ha estat brillant ni engrescadora, que s'ha traït el veritable projecte europeu en nom d'un afany d'esgarrapar posicions de cara a les diverses curses electorals internes -la crisi ha fustigat els partits en els diversos governs centrals: era de preveure-, però tampoc hauríem d'oblidar que el dret a vot és tan preciós que cap desencís ni barroeria política hauria de ser suficient per evitar el seu exercici.

S'imposa que els responsables polítics s'asseguin a reflexionar sobre què han fet malament: aquesta baixa participació hauria de motivar tantes polítiques com una pandèmia, un terratrèmol o una pujada dels índexs de criminalitat. ¿És prou vigorós i viable el projecte europeu? ¿Per què la gent no acudeix a mostrar el seu parer a les urnes? ¿Pot ser que la gent se senti tan forta o autosuficient que consideri que els assumptes públics no l'atenyen? ¿Com hem arribat a una vida en comunitat en què gairebé tothom viu de manera solipsista i desinteressada i dins la pròpia closca? ¿Significa que hi ha poc entusiasme per la integració europea o simplement és una manera de mostrar un refús cap a unes institucions que tanmateix es mostren inútils, llunyanes o invisibles?

Pot ser que s'hagin de considerar diversos factors, entre els quals destaqui la sensació cada cop més generalitzada que la política és un afer que només interessa els polítics: una activitat totalment separada de la realitat, regida per paràmetres indestriables; la manera absurda, tèrbola i massa fàcil en què un plegat d'individus es fan un sou sense fer res més que parlar, pactar menudeses i anar passant la maroma fins que passen els anys i es torna a apropar la contesa electoral. Estic segur que els polítics tenen molta responsabilitat amb aquesta visió, tot i que no dubto que els mitjans de comunicació -la seva dinàmica informativa i el tipus de notícies que prioritzen- ajuden a donar una visió errònia de l'activitat política, afavorida per una educació, per un relat civil, que tampoc s'esforça a posar en relleu la dimensió -la importància- política de les persones.

Encara que pot ser que rere aquestes xifres també hi hagi optimisme, una deixadesa emparentada amb la despreocupació dels que saben que tanmateix res no canviarà massa, guanyi qui guanyi l'escó. Tal vegada la gent no vota perquè sap que la seva llibertat no està compromesa ni qüestionada, i que tan sols es tracta d'elegir els individus que gestionaran alguns temes menors. Pot ser que el triomf de la llibertat assumida i sentida signifiqui l'anèmia de la democràcia.